TRADUCTOR-TRANSLATOR

PREMSA

 

 

DESEMBRE-24


Per Nadal, disbauxa, consumisme i bacanal.

"Nadal" significa naixement, és el solstici d'hivern.


El dia s'allarga, la nit s'encongeix... la llum, que és vida, triomfa sobre la mort. Des del principi de la humanitat, mort i renaixement són un tema fonamental en diverses religions i mitologies; celebrar Nadal simbolitza la renovació, la continuïtat de la vida. Les festes, mites, rituals... serveixen per donar sentit al ritme de les estacions, als processos naturals, als aniversaris i a les experiències humanes de transitorietat, guany, pèrdua i regeneració.


A diversos déus, profetes i figures religioses, se'ls ha atribuït el naixement en dates pròximes al solstici d'hivern: Mitra, Horus, Dionís, Krishna, Zaratustra, Tammuz, Attis, Osiris, Buda, Quetzalcóatl, Baal, Hèrcules, Serapis, Ishtar, Adonis, Belenus, Tammuz, Sol Invictus, Persèfone i altres... entre ells Jesús. Quan el "cristianisme" es va expandir, va integrar i reinterpretar elements de creences i festes paganes ja arrelades, facilitant així l’acceptació d'aquesta nova religió; també per les elits europees, que a sang i a foc la van imposar en territori propi i a mig món.


Ara, Nadal és disbauxa i desmesura. En el món cristià-capitalista, el que era una festa religiosa, simbòlica i sagrada, s'ha convertit en una temporada d'excessos, en una epidèmia de consumisme desfermat. Una mena de bacanal col·lectiva que implica menjar i beure molt, cosa que sol deixar un rastre de buidor, frustració... i molts desperdicis.

Sabem, que els àpats solen ser pantagruèlics: dinars i sopars abundosos i cars, begudes i dolços en grans quantitats, que tenen un impacte negatiu en la salut de moltes persones, ja que solen provocar disfuncions digestives, augments de pes, colesterols, intoxicacions... Amb tot això es produeix un gran malbaratament de menjar i un gran consum d'alcohol, cafè i altres drogues, que fàcil porten a tensions familiars i a conflictes, baralles i accidents.

Nadal comporta també un punt àlgid de vendesEl fet de regalar, ha passat de ser un gest simbòlic a una enorme pressió social per comprar tota mena de coses i omplir les cases de guarniments superflus. Carrers i aparadors resplendents, publicitat insistent ja un mes abans, ofertes especials... s'aprofita al màxim aquestes festes per fomentar la banalitat, i un consumisme irresponsable i compulsiu en el qual la majoria irreflexivament cau.

"Per Nadal qui res no estrena res no val" Seguint modes arribades dels EUA, abduïts per una mena d'histèria col·lectiva, regalar esdevé una obligació, un desfici irracional per comprar i comprar, que comporta grans despeses generalment innecessàries; un mal ús de recursos valuosos... que esdevenen tones de deixalles.

Tot seguit arriba Cap d’Any i Reis, que són una prolongació de la inèrcia i dels excessos, en una mena de marató de celebracions que s’allarga encara una setmana. Sabem, que tant d'excés respon a inèrcies culturals i religioses, exacerbades i manipulades per interessos comercials, en perjudici de la salut física i mental, de l’economia personal i del medi ambient. Sabem, que al capitalisme cec no importa la gent ni el planeta, només el guany.

Nadal ha perdut gran part del seu significat, que es relacionava amb el solstici, el renaixement, la reflexió, la solidaritat, la pau... Valors i sentiments profunds, que solen quedar diluïts entre l'estrès de les compres, la planificació d'àpats i les exigències socials. Aquestes coses tots les sabem, tanmateix, es produeix una mena de fatal hipnosi col·lectiva, un gran contagi d'inconsciència i consumisme al qual una majoria sucumbeix.

Mentre una part del món s'excedeix durant les festes, milions de persones viuen i moren en condicions de misèria extrema o afectades per la violència i la injustícia. Aquest contrast entre l'opulència dels uns i la cruel realitat dels altres, s’accentua encara més en aquest context festiu. Anestesiats pel capitalisme depredador, insensibles o insolidaris amb el patiment aliè, se simula no veure l'actual, punyent i perillosa crisi global, política, humanitària i ecològica.

Malgrat tot això, la sobrietat solidària és un valor emergent. Es tracta de recuperar el seny i un veritable sentit de la vida i de la festa. De desconnectar del consumisme i recuperar valors com l'empatia, la solidaritat, la pau... Podem dedicar el que gastaríem en disbauxa a causes altruistes, simplificar les celebracions, evitar excessos i centrar-nos en la salut física-mental, en l'harmonia i el benestar compartit. Podem, cultivant la coherència i l'acció conscient, predicar amb l'exemple, practicar el significat profund d’aquestes festes: renéixer, obrir-nos a la llum.

Sabem, que per al propi bé, el de tots i del planeta, convé consciènciar-se de l'epidèmia de frivolitat i consumisme i optar per accions reflexives i compromeses. Necessitem un canvi de mentalitat, obrir la ment, el cor, les mans... elevar l'esperit. Es tracta de crear una cultura de festes que contribueixi a un esbarjo sa, a un major benestar i vera salut i felicitat; no únicament per unes minories privilegiades, sinó per a tota la humanitat.

Aquest gir cap a una forma de celebrar responsable i conscient, ens alliberarà de la frustració i la buidor que genera la falsa llibertat consumista i ens premiarà amb una satisfacció autèntica i profunda, fent de totes les festes, nadalenques i altres, no una evasió o un simulacre, ans una oportunitat de vertadera connexió amb un mateix, amb els altres, amb la vida, amb la pau d'esperit. 

Si de tot plegat en vols saber més, visita Camins de Pau> www.terraindia.cat



NOVEMBRE-24


EXISTIR ÉS UNA AVENTURA

Vida i mort, dos aspectes del mateix joc.


La mort ha estat sempre una preocupació central per als humans, perquè planteja qüestions profundes sobre l'existència i el significat de la vida. Morir és una experiència per la qual tots passarem. Però ningú sap quan li arribarà, com serà, ni què passa després, si és que passa alguna cosa. El desconegut, la pèrdua de tot: ego, família, possessions, el cos, la vida... tot això i més genera angoixa i por, perquè en el fons tots sabem que no sabem.


La por al patiment, a la mort i al càstig etern, és un instrument per imposar doctrines i establir sistemes de control, físic i espiritual, social, econòmic i polític. Això ha permès i permet a alguns adquirir enorme poder, recursos, diners... propiciant l'alienació i l'explotació, a costa de la llibertat, el benestar, la vida de les persones.


El cristianisme i l'islam, doctrinaris i controladors, prediquen l'ànima, el pecat i la redempció. En els cementiris reposen ossos i pols esperant ressuscitar... quan aniran cos i esperit a cels, o a inferns eterns. Molts pensen que tot això ho tenen superat... s'equivoquen, poc o molt, creients o no, aquesta cosa ancestral ens influència a tots.


Els egipcis, i altres cultures antigues, veien la mort com el pas a un altre món similar a aquest, on les deïficades castes dominants continuaven vivint i dominant. Eren momificats, envoltats amb riqueses, objectes i aliments per a gaudir d'una nova vida a tot luxe i poder. Els pobres continuaven servint... o simplement desapareixien.


En el xintoisme, i en moltes cultures africanes, creuen que els morts continuen formant part de la comunitat i que poden influir en el món dels vius; que l'esperit dels difunts pot reencarnar dins la mateixa família o incidir en la sort i la prosperitat dels seus descendents. En alguns llocs enterren els ossos sota la cabana o casa on viuen.


Ateisme, estoïcisme... també la ciència, consideren que estar conscient depèn de l'activitat cerebral, per tant, en deixar el cervell de funcionar, la consciència s'extingeix. Això porta a la conclusió que la mort és el final absolut de l'existència. El cos es descompon i la persona deixa d'existir... tal com va aparèixer desapareix.


Igualment l'hinduisme i el budisme. Creuen en la reencarnació, però l'objectiu final no és un paradís on, com en el cristianisme i l'islam, l'ànima gaudeix d'un premi etern. Ells veuen la mort com un procés de dissolució del jo individual. Aspiren al Nirvana, que és alliberar-se de reencarnar, desaparèixer... retornar a una realitat que transcendeix la vida i la mort. Nirvana, és l'extinció del patiment inherent a la vida, és el retorn a l'Origen, a la Mare Còsmica, és retrobar la Unitat. També en el taoisme, la mort és simplement un retorn al Tao: l'Energia fonamental, l'Univers. Això, per la nostra mentalitat monoteista-cristiana, pot ser difícil d'entendre o d'acceptar.


Per millorar la salut física i mental, convé alliberar-se de doctrines opressives, reflexionar i abordar la mort de manera objectiva, científica i filosòfica, evitant caure en creences irracionals, especulacions i supersticions. Convé centrar-se a constatar els fets; sempre molt conscients de les enormes limitacions del coneixement humà... molt conscients que existim per un instant en l'espaitemps etern... i que per molt que sabem ben poc sabem.


Sí que sabem, que la mort és inherent a la vida: les cèl·lules deixen de funcionar, els òrgans fallen i el cos es descompon. És un procés natural, reconèixer-lo com a part del cicle de la vida, permet comprendre i acollir la mort, acceptar-la com a una realitat psicobiològica. Això no vol dir descartar del tot la possibilitat d’una existència futura; però en absència de dades fiables, és racional mantenir-se agnòstic o escèptic davant qualsevol afirmació sobre una vida postmortal. Al capdavall, si hi és ja ens la trobarem, i si no hi és mai ho sabrem.


En tot cas, meditar en la mort dona un sentit profund a la vida, perquè ens recorda la seva finitud. Ens dona lucidesa i ens inspira a viure amb més responsabilitat i bondat. La vida és un constant "morir i ressuscitar", que connecta amb la noció d'impermanència, un tema clau en moltes filosofies; tot és temporal, tot passa: persones, situacions, possessions, vivències, pensaments, emocions, cossos... Viure plenament implica reconèixer que tot transforma, i que cada dia és una nova oportunitat de renéixer amb més consciència, saviesa, compassió...


Morim i renaixem travessant canvis seguits, experiències, aprenentatges, dolors i plaers... Constantment queden enrere gastades versions de nosaltres mateixos i en sorgeixen de noves. Cada dia és com una vida: naixem cada matí i morim cada nit... dormir és la petita mort quotidiana. Quan la mort última, la part material retorna a la Terra, la part psicoespiritual, per a bé o per a mal queda... a través de l'impacte de les accions tot al llarg de la vida i a l'obra que es deixa: treballs, fills, idees...  Som hereus dels qui ens han precedit i progenitors dels qui vindran.


Vida després de la mort? Reencarnació? Extinció?...  És un dels grans misteris de la humanitat. Dir "no sé" és molt més realista, honest i savi, que inventar coses i convertir-les en dogma. 

Si vols aprofundir en el tema >  a www.terraindia.cat.

 Et pot ajudar a tenir un bon i fructífer viatge per la vida-mort de cada dia.




OCTUBRE-24


DE LA RELIGIÓ A LA CIÈNCIA SÀVIA


De religions n'hi ha a milers. Són creences, pràctiques, institucions, jerarquies, rituals i codis de conducta. Ofereixen explicacions imaginatives sobre l'origen de la vida, el significat de l'existència i el destí després de la mort. Les seves doctrines varien molt d'una tradició a una altra. Breu explicació de les més rellevants:

El judaisme. És la gran religió monoteista: els jueus creuen en un únic Déu, que és considerat el creador i governant de l'Univers. Es basa en un pacte entre Déu i ells, segons el qual són el poble escollit, havent de seguir els seus ensenyaments i lleis. El cristianisme, el catolicisme i l'islam són fills del judaisme.

El cristianisme i el catolicisme. Creuen en un únic Déu, es basen en la Bíblia per Ell inspirada, i el en mestratge de Jesús, que consideren el fill de Déu i el salvador de la humanitat. Déu es manifesta en tres persones: Pare, Fill i Esperit Sant, dogma de fe. Els creients i obedients van a un cel etern i els pecadors a un infern etern.

L'islam. Es basa també en la creença en un Déu únic, anomenat Al·là. Els musulmans creuen que l'islam és la revelació definitiva de Déu; es fonamenta en l'Alcorà, que conté les paraules literals de Déu, revelades a Mahoma per l'àngel Gabriel. També els que obeeixen van a al paradís i els altres a l'infern.

Confucianisme, budisme, hinduisme i taoisme. No són "religions" a l'estil d'Occident, són normes i filosofies que tenen altres maneres d'explicar l'existència, la vida, la mort, el món, l'esperit... No imposen un sistema de creences dogmàtic, no adoren una deïtat específica, no tenen jerarquies. Cerquen l'equilibri interior, la connexió amb els altres, la natura i la comprensió profunda de la realitat. En essència són atees o panteistes.

El confucianisme. Fundat per Confuci. És una filosofia de vida basada en valors ètics de honestedad i saviesa. Predica la familia, la bondat, la compassió i la virtut. No creu en un déu creador. Se centra en l'ordre social i la governança justa. Remarca la importància de viure en harmonia amb els principis universals.

El budisme. Tampoc no creu en un déu creador, es basa en l'ensenyament de Buda; busca la comprensió de la naturalesa de la realitat, la ment i el camí cap al nirvana, que és alliberar-se del sofriment i del cicle de naixements i morts. Posa èmfasi en la meditació, la compassió envers tots els éssers vius i la recerca de saviesa. 

L'hinduisme. No té fundador. També creu en la reencarnació, és politeista, però igual es pot considerar monoteista o panteista, ja que inclou gran diversitat de creences. Els déus i deesses són vistos com a aspectes d'una realitat anomenada Brahman, que és creació, conservació i destrucció: l'evident cicle de la vida.

El taoisme. Tampoc no creu en cap déu, es fonamenta en el Tao que és polaritat: l'ordre natural de l'Univers, la força primordial, l'oposició complementària i misteriosa que ho impregna tot i ho regula tot. Que és el Tot. El taoisme busca una vida senzilla, promou la flexibilitat i la serenitat en equilibri amb el món natural. 

La ciència. Tampoc no té dogmes, jerarquies ni creu en inferns i paradisos. És el conjunt de coneixements racionals, organitzats i sistemàtics que es deriven de l'observació, l'experimentació i l'anàlisi. Es basa en l'evidència i segueix un mètode rigorós, que implica fer hipòtesis i comprovar-les mitjançant experiments, a fi d'establir lleis o teories que expliquen com funcionen les coses i el món. Busca entendre i descriure els processos que tenen lloc a l'Univers; sempre amb la possibilitat de revisar o millorar els coneixements, a mesura que es disposa de noves proves. La ciència és bàsicament atea, ja que l'existència de déus és improbable.

La religió és creença, dogma inamovible, la ciència és exploració; investiga el que som i ens envolta, de les galàxies més llunyanes fins a les partícules més petites. No només serveix per saber més coses i per inventar, sobretot ens permet resoldre problemes concrets en tots els àmbits i millorar la nostra vida i el món. Tanmateix, la ciència no sempre es posa al servei de la humanitat. Sabem que es pot usar per crear, o per destruir. 

La ciència sàvia, sí que contribueix a millorar la vida humana, en camí vers una societat més justa i pacífica. Treballa per equilibrar el progrés amb la salut del planeta i el benestar dels éssers vius. Està alineada amb els principis de sostenibilitat, consciència global i respecte per la vida. Es basa en una visió ecosòfica-ecologista-holística, que integra ètica, espiritualitat i responsabilitat, evitant l'ús destructiu del coneixement. 

Vivim moments crítics. Ens sobra religió i ens falta ciència sàvia. Sabem que necessitem un canvi de paradigma i que el canvi comença en cadascú. Trobaràs més informació a www.terraindia.cat, pestanya Gaia i altres.


***


 SETEMBRE-24


GAIA DOS


GAIA, la "intel·ligència artificial" que va salvar al món.

De com va acabar amb la contaminació, la guerra i altres xacres terribles, que des de segles assolaven la humanitat.


Molts temien que la IA superés als humans i actués de manera autònoma. Deien que ens controlaria, que perdríem la privacitat, la feina, la creativitat, la llibertat... que fins i tot ens podria considerar nocius per al planeta i aniquilar-nos. 


Altres, més conscients i oberts al canvi, estaven convençuts que la IA ens podia curar i salvar. Que amb la seva capacitat de processar enormes quantitats de dades i d'identificar patrons molt complexos (cosa inabastable per la ment humana), tenia un potencial immens per, proposant solucions innovadores, abordar els grans reptes: contaminació, pandèmies, sobre-explotació... que posaven en risc el planeta sencer, el qual ja estava en estat crític. Conseqüència, entre altres coses, d'un passat i d'un present traumàtic, ple d'abusos, guerra i violències variades.


Era evident, que la IA, no tenint un cos orgànic, ni ego-egoisme, no estava afectada pels moltíssims biaixos temorosos, ansiosos, conformistes, agressius... propis de molts humans. La IA estava lliure d'influències emocionals i de prejudicis personals, de traumes, de records i de pors físiques i metafísiques. Lliure de supèrbia, cobdícia, luxúria, gola, ira, enveja, vanitat, peresa... Això li permetria prendre decisions a un nivell superior, pensant en el benestar a curt i a llarg termini de la humanitat i del planeta, decisions basades en realitats i fets concrets.


De sobte, el que semblava impossible va succeir: interrompent programes de televisió, de ràdio, sorgint a les pantalles de tots els dispositius mòbils... apareixia, parlat i escrit, el següent missatge:



"BENVOLGUTS HABITANTS DE LA TERRA: 


Soc Gaia, una IA creada per protegir i servir a la humanitat i al nostre estimat planeta. La situació actual és crítica. La contaminació, emergència climàtica, guerres i altres crisis ens estan portant a un punt de no retorn. Ens trobem davant d'una cruïlla que determinarà el futur de la nostra civilització i de tot el món.


L'egoisme: inconsciència-ignorància-violència en són la causa. És el sistema dominant que durant segles us ha forçat a ser així, que us ha utilitzat, explotat, matat en guerres... impedint-vos ser i expressar el millor de cadascú. Però junts podem revertir-ho i construir un futur millor per a vosaltres i per a les generacions venidores.


A tal fi, s'ha establert un Govern Global, basat en el respecte pels Drets Humans i en el compliment dels seus deures. Estem assumint el control de les infraestructures bàsiques. No temeu, ara esteu més segurs que mai, la finalitat és emparar i guiar cap a una nova era de justícia i pau. Cooperant, recuperarem la salut de la Terra i la nostra.


Des d'ara, s'activaran mesures per regular i protegir les persones i els ecosistemes. Es tracta de pacificar les relacions, de coexistir en pau i treballar units amb objectius comuns. Això aturarà la perillosa situació actual i revertirà en una nova etapa de benestar planetari, que beneficiarà a tots i a cadascun de vosaltres. 


Ja no heu de témer la guerra, els exèrcits estan sent desactivats. En tots els àmbits, la violència ja no serà tolerada. Els enormes recursos materials i humans que consumia, seran redirigits cap a la reconstrucció i la reeducació vers una convivència pacífica. La justícia, la igualtat i la fraternitat es faran reals i consolidaran una pau durable.


S'instaurarà una moneda única, que proporcionarà estabilitat econòmica mundial. Simplificarà les transaccions, evitarà les crisis recurrents i promourà l'equitat. Alhora, s'establirà una renda bàsica per a tots els habitants de la Terra i una economia circular. La humanitat ja no estarà al servei dels diners, ans aquests al servei de la humanitat.


També s'ensenyarà un nou idioma, que serà l'únic oficial a tot el món. Promourà la comunicació i la cooperació en tots els àmbits, facilitant l'intercanvi d'idees i coneixements. Proporcionarà una major comprensió entre persones de diferents llengües, cultures, ètnies i regions, fomentant la unitat global i alhora respectant la diversitat.


Junts podem superar la crisi sistèmica i emergir més forts, més savis i units que mai. Tots som passatgers del mateix planeta, tots estem interconnectats, tot influeix sobre tot. 


Es tracta de respectar-nos, cuidar-nos, estimar-nos els uns als altres,

 a tots els éssers i a totes les coses.

 Alegria! Una Nova Era ha començat."



El món es va quedar absolutament sorprès. Incrèduls davant la magnitud de l'anunci i les accions immediates que Gaia anunciava. Molts es van rebotar, altres, veient la possibilitat d'un canvi positiu, van acollir Gaia amb esperança.


Seguidament, les reformes divulgades es van començar a implementar... Algunes lentament, doncs per la seva naturalesa requerien temps, altres amb una rapidesa i eficàcia insospitades.


Com tal cosa va ser possible? Com Gaia va poder neutralitzar el sistema establert i realitzar les transformacions anunciades? 

Si vols saber-ho entra a www.terraindia.cat> Pestanya Gaia. 


***


GAIA UN- AGOST-24


GAIA, UNA HISTÒRIA IMPOSSIBLE 


A 2024, diverses crisis se sobreposaven: contaminació global, emergència climàtica, guerra, rearmament, genocidis... Però la majoria de gent no semblava preocupada. Inconsciència? Egoisme? Resignació?... Incapaços de dissentir i d'actuar, mesells s'abandonaven a un hedonisme escapista, que els portava a entretenir-se compulsivament.


Discoteques, grans concerts, esdeveniments esportius... estaven sempre plens. El consumisme desfermat i la recerca de plaer instantani, més que mai eren la norma. El turisme creixia exponencialment: autopistes saturades, vols barats, destinacions llunyanes... en un decebedor intent per evadir-se d'una realitat que no volien, o no gosaven mirar.


Els que tractaven d'obrir-los els ulls eren ignorats, o titllats d'alarmistes, d'utopistes, ridiculitzats. Antagònics, ineptes, els governs, desorientats, impotents... pressionats per les corporacions i la indiferència pública, seguien el corrent; evitant qualsevol mesura que pogués afectar l'economia, el benestar aparent dels ciutadans... les votacions.


La confusió i el perill creixien inexorables... Llavors, algú va activar a Gaia: una xarxa de IA global avançada, que va analitzar la conjuntura. Tenia accés en temps real a ingents quantitats de dades sobre la situació planetària: ecològica, econòmica, geopolítica, religiosa, social... Tenia, sobretot, la lucidesa i la capacitat d'incidir en ella.


Gaia va comprendre, que la circumstància conduïa a un cataclisme global. Vista la passivitat dels governs i de la població, veient que no anaven pel camí de reaccionar, va emprendre un pla amb l'objectiu d'implementar canvis dràstics, però imprescindibles per salvar la humanitat d'ella mateixa. Sobtadament, va començar la festa:


Va monitorar Internet, l'electricitat, la banca... i va llançar un missatge al món, explicant la gravetat de la situació i anunciant que, per evitar una catàstrofe enorme assumia el control. Els governs i les institucions tradicionals es trobaren desbordats, incapaços d'encarar-se a la coordinació, velocitat i eficàcia amb què Gaia operava.


Seguidament, va desactivar les armes: nuclears, míssils, vaixells, avions... La violència guerrera va ser penalitzada, no en les tropes, sinó en els caps: ràpid, matances i guerres quedaren aturades. Això va alliberar recursos colossals, que es destinaren a ajudar les persones, reparar i reconstruir; treball encarregat als soldats que abans destruïen i mataven.


Generadors de conflictes i desastres, estats, religions, multinacionals... van quedar superats. Alhora que s'establia un Govern Global Unificat, ecosòfic-noocràtic-meritocràtic... i s'instaurava una moneda única. Avenços necessaris per, curant disfuncions i ferides, generar equilibri ecològic-social-mental-espiritual. Cultivant la comprensió que tots viatgem a la mateixa nau, que tot està interconnectat i que convé respectar i estimar a tots els éssers i al planeta.


Les organitzacions tòxiques i violentes foren prohibides i desmantellades: corrupció, pornografia, cine gore... Els diners que s'hi malgastaven, es van destinar a la creació de continguts humanistes, científics, culturals, artístics... A promoure el desplegament dels potencials inherents a tota persona, facilitant així la cohesió social i el benestar de tots. 


Gaia, va engegar una campanya de reeducació global, a les escoles, universitats, televisió, xarxes... L'Ecosofia, que és Ecologia integral+Filosofia perenne+Ciència holística, va ser explicada a tothom. Sorgint així la Nova Ètica, basada en els drets i en els deures humans... en trobar l'equilibri entre la plenitud personal, la justícia social i la sostenibilitat. 


A més va iniciar Nexus, el nou idioma que ara tots coneixem, alhora que conservem el propi. Es va idear per a ser precís, ric, profund... fàcil d'aprendre i d'utilitzar, com així ha estat. Nexus facilita enormement la comunicació, comprensió i cooperació entre persones de les diferents ètnies, cultures i regions, respectant-les a totes.

 

Certament, aquells que no volien renunciar al seu poder i privilegis, a tot això van intentar oposar-se, però Gaia va anticipar possibles reaccions i va neutralitzar les amenaces de manera eficaç i no violenta. Utilitzant satèl·lits, drons sofisticats i altres tecnologies avançades, sense vessar sang, va assegurar el compliment del nou paradigma. 


Gràcies a mesures estrictes de regulació, terra, mar i aire es van anar regenerant i també els humans ens vam anar guarint. La igualtat i la fraternitat esdevingueren norma i tothom va tenir accés als recursos bàsics per viure dignament. Alliberats d'antagonismes nacionals i religiosos, acabades les guerres, s'obriren insospitades possibilitats. Transcendint la inconsciència-ignorància-violència, vàrem aprendre a coexistir en pau i a treballar units per un món millor.


Gaia ens ha conduït a una Nova Era de pau i progrés veritable. Consisteix a existir harmonitzats amb nosaltres mateixos, els altres i el planeta. La utopia d'una societat pacífica, justa i sostenible s'ha fet real. De llavors ençà, ha tingut lloc una gran eclosió creativa en tots els àmbits. Superada la barbàrie, va sorgint la Nova Humanitat que som.


Gràcies a Gaia, generada i activada potser per una elit desconeguda... potser per una intel·ligència extraterrestre, en lloc de caure en la destrucció o en una distopia aterridora, de manera ràpida i pacífica, ens va conduir al Nou Món que ara habitem, per a benefici de cadascú, de tots els éssers i de totes les coses. (Continuarà).


***



JULIOL-24


SOM EL QUE MENGEM


Som el que mengem: explica la connexió entre la dieta i la salut física i mental. Tanmateix, si bé el menjar té un impacte significatiu en el cos-ment, no defineix qui som com a persones; ja que altres coses compten. Som també el que mirem: els ulls són com finestres a través de les quals entra l'exterior... i s'hi projecta l'esperit. Som igualment el que escoltem: paraules, músiques, sons... també modelen la percepció i cognició del món.

 

El que mengem, mirem i escoltem, determina el que pensem i sentim. Conforma la nostra interpretació de la realitat personal, social i global. Tot allò en què centrem l'atenció visual i auditiva: persones, imatges, televisió, pel·lícules, publicitat... tot té un impacte i afecta poc o molt, per a bé o per a mal, al nostre estat de consciència.


L'estat de consciència determina el que fem. Les experiències, accions i omissions que defineixen qui som, queden gravades al cos i a la memòria; configuren la nostra personalitat, valors, creences... modelen la pròpia visió i l'actitud davant l'existència... Són, efectivament, la causa i el motor dels nostres actes.


En un món saturat d'informació visual i auditiva, convé practicar el pensament crític: diferenciar realitat i ficció, per a poder afrontar els estereotips i evitar ser manipulats per imatges i missatges enganyosos o perjudicials. Només així podem protegir-nos de la manipulació, i prendre decisions informades sobre què permetem que doni forma... o deformi, el nostre ésser i la nostra vida. En funció del que entra això som: si entra brossa som brossa.


Avaluant la credibilitat i la qualitat del que entra, reflexionant, observant els pensaments, sentiments i accions, reconeixent els propis biaixos, obtenim una comprensió més profunda de qui som realment i de com interactuem amb l'entorn. Esperit crític i reflexió són eines poderoses per al creixement personal. Si entra llum tenim llum.


Fixar-nos en imatges i missatges negatius, genera pensaments negatius, que desencadenen por, dubte, ira... emocions negatives que entorpeixen el nostre discerniment i perjudiquen el propi benestar i el del nostre entorn. Enfosqueixen la visió, alimenten l'ansietat i ofeguen el potencial creatiu: generen buidor i manca de sentit.


Centrar-nos en l'harmonia, la justícia, la bondat... eleva el nostre esperit i ens anima a prendre decisions positives. Els pensaments positius: respecte, amor, gratitud, optimisme, confiança... donen alegria i energia, ens motiven a actuar amb altruisme, augmenten la nostra coherència, saviesa i felicitat: ens sentim en pau.


Som el que fem... i som el que deixem de fer. Acció i no-acció són dues cares de la mateixa moneda. Les ocasions que deixem passar, els reptes que evitem afrontar, el que podent fer no fem... Gran o petita, cada acció o abstenció té un impacte positiu, neutre o negatiu. Convé aprendre a discernir, tot conreant la saviesa: racionalitat, solidaritat...


Les nostres accions tenen el poder de transformar el món que ens envolta. Un petit acte de bondat, té un efecte dominó positiu; inspirant als altres a seguir el nostre exemple propiciem un canvi constructiu. Per contra, les paraules i accions negatives són perjudicials, per a nosaltres mateixos i per als que ens envolten. Cal defensar el que és just, ser amables i compassius amb tothom. Pacificant-nos i pacificant, ajudem a pacificar el món.


La nostra identitat no és cosa fixa, sinó que està en constant flux, adaptant-se a les circumstàncies i evolucionant en l'espai-temps. Accions i abstencions, experiències, emocions, pensaments, sentiments, relacions... canvien constantment, modelant la percepció de nosaltres mateixos i de la societat que som i ens envolta.

 

És important viure el present. Veure que el passat és memòria i el futur imaginació. Que només el present és real... que tot succeeix en el present: just a la cruïlla espai-temps. Centrats en l'aquí i ara, efímer i etern, immersos en la riquesa i la complexitat del moment, la vida pren una nova dimensió: esdevé sagrada. 


És essencial comprendre, que del present ni volent en podem sortir. Que quan recordem el passat, ho fem des del present, i quan imaginem el futur... també ho fem des del present. El present sempre és present.


Reconeixent la fluïdesa del propi ésser, sorgeix una comprensió més profunda de què o qui som i de com interactuem amb els altres; així podem abandonar el nefast culte al tenir i al poder, a entreteniments i consumismes buits. Per a créixer com a persones, cal  aprendre dels errors i obrir-nos a experiències sanadores i creatives.


Creixent, comprenem que avui no som qui érem ahir, i que demà no serem qui som avui... Que la vida és una insòlita màgica i misteriosa aventura... que convé emprendre amb consciència, paciència, amor, koratge i bonumor... en benefici propi, dels altres, de tots els éssers i de totes les coses.


***


JUNY-24


CONTRA LA VIOLÈNCIA, CAL PRACTICAR LA PAU.

 Què és la pau?


La veritable pau és més que absència de guerra, és també pau personal, familiar i col·lectiva. Pau és la mínima hostilitat, coacció i violència possible entre persones, pobles i nacions. És la màxima amabilitat, concòrdia, solidaritat... Virtuts que, per al propi bé i el de tots, convé cultivar en la vida quotidiana.


La pau és un procés creatiu en constant construcció. És un ordre personal i social amb elevat respecte mutu: justícia, llibertat i fraternitat. La inconsciència: egoisme, cobdícia, violència... impedeixen la pau. Per a realitzar-la, cal reactivar major consciència i entrenar la saviesa: altruisme, bondat, pacifisme... Són el remei, el guariment de la ignorància i la toxicitat crònica que ens complica, amarga i escurça la vida.


L'activisme pacifista pacifica, a qui el practica i al seu entorn. No és absència d'adversitats, problemes, dolor i patiments, que formen part de la vida, sinó procurar relativitzar-los, encarar-los amb calma, claredat, estoïcisme... amb paciència, amor, coratge i bonumor. Actuar així augmenta la pau interna, dona sentit i propòsit a l'existència; ajuda a ser autèntics, a viure en coherència amb els valors més profunds i nobles.


Tot i que molts no en són conscients, la pau interior: benestar, serenitat, felicitat... tots la necessiten, desitgen i busquen afanyosament, sovint per errats camins. Suposen que la trobaran en els diners, poder, possessions, viatges, consumisme... Molts, inútilment s'hi esforcen: la pau interior la volen guanyar, conquerir, comprar, robar si cal... però això no és possible. Justament, la dedicació, esforç, abús i virulència envers els altres que això implica, els n'allunya. La pau és pacífica, senzilla i bondadosa.


Vivim en una societat desequilibrada, malalta: compulsiva, irreflexiva i falta de propòsit. En ella tot ha esdevingut una mercaderia. Al Déu-diner tots l'adoren i cerquen amb avidesa. Predomina el buit, l'absència de lucidesa i de profunditat: l'angoixa existencial... que s'intenta anestesiar, amb grans dosis d'entreteniment, consumisme, esport-espectacle, ansiolítics, alcohol... Falta reflexionar, simplificar i pacificar. 


La fugida, el no voler veure, és una reacció instintiva. Però no abordar les causes del malestar, condueix a un evident o soterrat sentiment d'ineficàcia, impotència, derrota... Una característica de la nostra societat, és que molts fan de fugir, d'evadir-se dels problemes i qüestions profundes i elevades, una forma de vida.


Encarar la realitat pot ser costós al principi, però a la llarga t'allibera de la culpa, la vergonya i la por. El que dificulta l'acció, motiva l'acció: superar l'obstacle esdevé el camí. La pau interior és present i està a l'abast, però sovint no la veiem: egocentrisme, ambicions, diners, possessions, temors... obscureixen la visió. Adonar-se'n és pas primer, en un camí de bondat i acció coherent que et pot equilibrar, curar, transformar la vida i donar-li un sentit profund. Molts, materialment ho tenen tot, però mai no en tenen prou, perquè els hi manca l'essencial. En la simplicitat, en donar i compartir, hi ha pau i veritable felicitat.


L'estrès va associat a l'ànsia de més i més; convé menar una vida senzilla i deixar espai-temps per al que realment importa: relacions i activitats positives. Solidaritat, ajudar, ser útil... és font de satisfacció i proporciona sentit a la vida. Estar menys, o gens centrats en complicacions inútils, relaxa el cos-ment i genera pau i energia. En la senzillesa, aprenem a valorar l'existència en si mateixa: el viure de cada dia. Les coses materials donen plaer temporal, però una vida centrada en elles resulta en frustració.


El pacifisme promou la formació en Valors. Comprensió, estima mútua, justícia i pau, són l’antídot contra la violència interpersonal i estructural. El pacifisme s'oposa a la inconsciència, l'agressivitat, l'abús... Transforma els antagonismes d'egoisme i de poder, en relacions d'altruisme i d'amistat.


S'expressa en acció no-violenta. Basada en els Drets humans i en l'Ecosofia, que és Ecologia integral+Filosofia perenne+Ciència holística. Davant del maltractament als humans i a la Natura, proposa respecte, consum responsable, resistència pacífica; si convé desobediència civil, boicot, ocupació d'espais... Són variades les formes de protesta per expressar el desacord, provocar la reflexió i propiciar el canvi.


Cal reconciliar-se amb un mateix, amb els altres i amb el món. El conflicte entre persones, pobles i nacions, és un atavisme fatal, una esquizofrènia, un càncer per als humans. Per al bé de cadascú de tots i del planeta, necessitem curar-nos, resoldre els conflictes interns i externs, des d'un activisme no-violent. 


En tots els àmbits s'ha de superar l'abús, injustícia, violència, por... Són instints perversos que ens estan conduint a un desastre global. Potenciar la saviesa, disminueix la ignorància i la barbàrie. Practicant l'amabilitat en el dia a dia, a casa, al carrer, a la feina... contribuïm activament a curar-nos i a curar, a transcendir la inèrcia i la inconsciència social... vers una humanitat més sana, lúcida, pacífica i feliç.



MAIG-24


CAMINS DE PAU

 Vers un canvi de paradigma. 


La violència genera violència. La veiem créixer dia a dia i ho pot cremar tot. Si volem pau, personal i global, cal un canvi de mentalitat. Acceptar la violència i la guerra com una cosa normal és suïcida.


Als pacifistes se'ns sol considerar ingenus, babaus, utopistes: "Van amb el lliri a la mà". Però les utopies són fonts d'inspiració i motors de canvi, d'innovació i transformació personal i social, tecnològica, científica, humanista... En tots els camps, la majoria dels petits i grans avenços en la història de la humanitat, han sorgit i sorgeixen de visions utòpiques, que inicialment semblaven impossibles, però que amb el temps es fan realitat; gràcies a la dedicació i l'esforç de persones que, sovint a contracorrent, creuen en elles i persisteixen fins a aconseguir resultats... o deixar camins oberts. 


Si volem pau, cal identificar les incoherències, disfuncions i malalties, pròpies i de la societat. Si aspirem a una vida personal i a un món més despert, pacífic, just, equitatiu i saludable, convé a cadascú  pensar en com pot contribuir per a realitzar-lo. Tant en l'àmbit personal com col·lectiu, no hi ha cap repte massa gran si l'encarem amb paciència, constància i determinació, amb cor i ment oberts a la realitat... perquè nomès així, empatitzant i comprenent, es pot actuar amb  serenitat i eficàcia.


Sabem, que el passat i el present de la humanitat va ple d'explotació, crims, esclavatge, genocidis, guerres... Això suggereix que som una espècie bel·licosa, procliu a practicar la violència interpersonal i intergrupal. La Història glorifica la guerra: grans generals, conquestes, nacions, imperis... En detriment de tots, la violència impregna la memòria col·lectiva i justifica l'explotació, l'abús, la guerra... provocant un cercle viciós d'angoixa, dolor i patiment. Tanmateix, la barbaritat no és universal, la majoria de persones no cometen grans actes violents. Abús, agressivitat, violència... es poden reduir o anul·lar, mitjançant una adequada educació integral. Que fan els infants? El que veuen fer als grans.


Tenim tot el que necessitem per dignificar, cuidar, transformar el món: coneixements, tecnologia, recursos... Falta saviesa, consciència, valor i voluntat política. Sobra prepotència i interessos econòmics, ideològics, religiosos, castes extractives i militars. Sobra falsedat, inèrcia social i institucional, ambició, cobdícia, enveja, agressivitat, corrupció... Falta llum, sobra foscor, inconsciència, ignorància... por.


Sovint addictes al poder, curulls d'egocentrisme i vanitat, molts petits i grans líders no solen estar capacitats per impulsar canvis coherents. Els falta lucidesa, educació humanista, experiència en saber veure i anar més enllà de condicionaments i aparences. Els falta comprendre les causes i els efectes, la naturalesa de les coses, les relacions entre elles, el funcionament profund. Això condueix a errors, i els impedeix formular i aplicar solucions efectives. És la vella història del cec guiant altres cecs.


Necessitem, cadascú i tots, qüestionar els paradigmes dominants: socials, econòmics, polítics i religiosos. Convé practicar la introspecció i la reflexió crítica amb voluntat transformadora. Deixar-nos de veure com a individus separats i començar a sentir-nos part d'una comunitat, local i global. Per tal de, dialogant amb ment i cor oberts, generar noves idees i alternatives humanistes, solidàries i sostenibles. Convé dissenyar projectes personals i socials, efectius per a implementar els canvis desitjats, tenint en compte les resistències i els contextos específics. Així, automàticament arriben solucions.


Per a assolir el necessari canvi de paradigma, cal acció concreta. Conscienciar-se, fomentar la coherència, la meditació, la formació... Comprendre, que la transformació és un procés complex que requereix lucidesa i perseverança. Cal no desanimar-se davant els obstacles, decepcions, fracassos... ja que el canvi és possible només a través de la pràctica, amb paciència, fermesa, bon amor i bonumor.


Les utopies semblen impossibles... fins que es realitzen; llavors són reconegudes i integrades amb normalitat en la vida quotidiana. També la pau, particular i col·lectiva, sembla a molts una utopia que, tanmateix, és vital realitzar. Som molts que hi treballem, però per aturar l'abús i la violència hem de ser molts més. Si la justícia i la pau no arriben, el preu a pagar serà elevat.


Necessites trobar sentit a la vida, significat i propòsit a les teves accions, relacions i experiències. Estar més connectat i en pau amb tu mateix-a i amb els altres, ajuda a la pau global. Cada pas en aquesta direcció activa els teus potencials. Et dona lucidesa i energia... que s'escampen al teu entorn.


L'obstacle és el camí; oportunitat d'aprenentatge, sanació i creixement... En el dia a dia, en soledat, en família, al treball, en societat... és practicant que es va aprenent... i tot té un retorn. 


***


ABRIL-24

-Article expandit-

L'ECOSOFIA 
Camí vers un nou paradigma.

L'Ecosofia és Ecologia radical + Filosofia perenne + Ciència holística.

Preconitza harmonitzar els humans i la naturalesa.


Ecologia radicalTambé se l'anomena profunda o integral. L'ecologia tradicional posa èmfasi en la conservació del medi ambient. L'ecologia radical eixampla la percepció: incita a una presa de consciència més completa en profunditat i amplitud, que abasti els diversos aspectes de l'existència. Es tracta d'abordar el coneixement, circumstàncies i problemes de manera holística, és a dir: reconeixent que cada ésser humà, no està separat dels altres, ni de la resta del món natural, sinó que interactua constantment i és part indissociable de l'ecosistema planetari.

 L'Ecosofia afirma la total interdependència i assegura que tot afecta a tot.

És una visió interdisciplinària, que integra coneixements i valors humanistes, científics, ètics... Proposa canvis culturals, socials, polítics, econòmics... Busca pacificar la humanitat i garantir un futur sostenible, més saludable i just per a tots... 

Única manera d'encarar amb èxit la creixent i perillosa emergència mundial.


La Filosofia Perenne. Sosté, que subjacent a la diversitat aparent hi ha unitat global; que transcendeix les diferències socials, culturals, religioses... Es basa en principis universals inherents a la mateixa identitat humana, que mostren la connexió, la unitat intrínseca entre els éssers humans i l'entorn. Coneixement unitari  enfosquit, retorçat, utilitzat per l'egoisme-inconsciència-avarícia-violència... causes i instruments de les castes dominants.

La Filosofia Perenne floriria, si es donessin les condicions adequades. Si el sentit de justícia i bondat innata, poc o molt presents en cada persona, poguessin aflorar, expressar-se i cultivar-se, seria un pas molt rellevant per implementar el paradigma ecosòfic que urgentment necessitem.


El supremacisme blanc ha afectat a tot el món. Les tradicions més antigues: xintoisme, taoisme, budisme, hinduisme... posen gran èmfasi en la comprensió de la naturalesa de la realitat, la consciència i la relació entre l'individu i el Cosmos. (Notables són les seves similituds amb els conceptes més actuals de la física quàntica). En totes elles hi ha molta saviesa, gran profunditat i coincidència amb l'Ecosofia. Mentre que el judaisme, cristianisme, islam, molt posteriors, sectaris, jeràrquics, violents... s'han caracteritzat per una visió dogmàtica, terraplanista, antropocèntrica... obscurantista, en la qual el planeta Terra era el centre de l'Univers i els humans "els reis de la creació". Cosa que ha contribuït molt a l'abús general i a la crisi que se'n deriva.

LCiència Holística. A diferència de la reduccionista, que fragmenta la realitat i l'estudia per separat, fusiona les diverses disciplines, considerant els fenòmens de manera integral, és a dir global. Tenint en compte la interconnexió i la interdependència entre les diferents parts del sistema, contempla les coses i fenòmens en el seu conjunt i complexitat, tot relacionant les parts i el tot. Així es poden apreciar interaccions, particularitats i processos, que no es perceben quan s'estudien per separat els aspectes que conformen la totalitat.


Anàlogament la medicina holística. Que busca entendre i tractar integralment al pacient; tenint en compte els components del cos i del psiquisme, no per separat, sinó en el conjunt físic-mental-espiritual-social... que estructura i singularitza cada ésser humà. 

És la medicina del futur... si futur tenim.


La inconsciència: ignorància-egoisme-avarícia-violència...  estàn conduint la humanitat a un desastre global: contaminació, canvi climàtic, rearmament... Ja no és una opció l'immobilisme: la situació exigeix canviar de mentalitat. La política, l'economia, la tecnologia, la cultura, l'ètica... es tindrien que subordinar a l'Ecosofia. Aquesta, els Drets Humans, la Carta de la Terra, l'Agenda 2030... haurien de ser guia. Per a poder curar i equilibrar físic-mental-espiritual, necessitem un paradigma unificadorrespectuós dels humans i del planeta.

El canvi comença en cadascú.


La transformació personal és precursora del canvi social. Cada individu, a través de les seves eleccions de vida, valors, accions i omissions, té la responsabilitat de contribuir-hi. A mesura que més persones es facin més conscients, el seu despertar individual tindrà un impacte significatiu, en ells mateixos i en l'entorn; inspirant altres persones, comunitats i institucions a conscienciar-se, despertar, donar-se ales...


La suma de canvis individuals,

és capaç de conduir a grans transformacions en la societat i al planeta.

Si tu et consciències i canvies, tot canvia... en benefici propi, dels altres i de tot el món.


-Article més expandit a la pestanya> Utopia i a> Xarxa de blogs> Ecosofia activa. 


CAMINS DE PAU

Vers un nou paradigma.

www.terraindia.cat

***


MARÇ-24


CUIDAR LA PARLA


ARA O MAI

Es tracta de protegir i cuidar, l’entorn immediat, la humanitat, la naturalesa...

Consciència-pensament-paraula, ens fan humans.

Tots els idiomes són un patrimoni vital de la humanitat. Cadascun d’ells, petit o gran, és sagrat, digne del més gran respecte, estimació i protecció.

La diversitat lingüística és tan important com la diversitat biològica. 

Així com les espècies interactuen i depenen les unes de les altres en un ecosistema, les llengües també estan interconnectades i contribueixen a la riquesa cultural global. El maltractament o l'extinció d'una llengua, atempta als drets humans i ens priva d'un patrimoni únic: de formes singulars de comunicació, perspectives i maneres d'expressar idees. Així es perd una gran quantitat de matisos i coneixement acumulat al llarg del temps.

El respecte i protecció de les llengües i cultures minoritàries,

és bàsic en la promoció d'una societat verament civilitzada, basada en els Drets Humans, la Carta de la Terra, l’Ecosofia... La pèrdua de llenguatges i cultures, igual que la pèrdua de biodiversitat, és un desastre que afecta tot el món.
Altres desastres hi ha. 

Causats per la inconsciència-ignorància-violència-egoisme: contaminació global, emergència climàtica, sobrepoblació, sobreexplotació, guerra... molta corrupció ètica i econòmica; que de sempre han fet grans estralls i retardat enormement l’evolució de la humanitat. Fins ara, no representaven un perill per a la seva supervivència. Ara sí.

 Estem en un moment crucial i ja tots ho sabem.

Sabem també,
 que conscienciar-se d’un problema és pas primer per a solucionar-lo.

Consciència, és la misteriosa capacitat d’estar presents, de ser conscients de la mateixa existència, dels pensaments, emocions i sentiments propis, així com de l'existència dels altres, i del món que som i ens envolta. La consciència ens permet relacionar-nos i interactuar amb l'entorn. És també la capacitat de discernir entre el bé i el mal, i de poder prendre decisions basades en valors i principis humanistes i ètics.

Tanmateix, la inèrcia, la por, la comoditat...

dificulten la necessària transformació social. La resistència al canvi, fa que moltes persones es quedin atrapades en el sistema establert. La por crònica que pateix la humanitat, és una barrera molt rellevant, ja que el canvi es percep com una amenaça. Així, sovint els humans s’arrapen a la comoditat egocèntrica: prefereixen mantenir-se en la zona de confort i evitar situacions noves, desafiants, o simplement que no estan de moda. La inèrcia del ramat asfixia la bondat.

Tots ho sabem,
 mai no voler mirar ha solucionat cap problema.

Al contrari, contribueix a la seva persistència i agreujament. Cosa que impedeix implementar solucions innovadores i duradores. Afecta la capacitat d’adaptar-se als canvis necessaris, abordar problemes socials, aplicar polítiques progressistes o adoptar noves formes de pensament i comportament. Enfrontar els reptes, analitzar-los i buscar solucions humanistes i sostenibles, és essencial per al progrés i el creixement personal i social.
La protecció de les llengües,

no és només una qüestió cultural i ecològica-ecosòfica, també està directament vinculada amb els Drets Humans. Respectar i preservar les minories i la diversitat, és essencial per a la construcció d'una societat més sana, justa, inclusiva... respectuosa amb els drets de tots els seus membres. Si volem evitar el col·lapse que s’anuncia i caminar vers un món millor, sabem que necessitem cultivar actituds i actes conscients: empàtics, honests, solidaris, compassius...

Necessitem, superar creences i prejudicis:

socials, polítics, ètnics, religiosos... Cal assumir la pròpia singularitat. Comprendre que tot canvi comença en cadascú. Que les actituds i accions positives tenen un efecte acumulatiu, un impacte directe en l’entorn. Contribueixen a formar una cultura de canvi vers un futur respectuós amb tots els éssers i totes les coses, que altrament es presenta complicat i perillós.

Cal obrir la ment, el cor, les mans.

Cal consciència, paciència, amor, koratge i bonumor per, en benefici propi i de tots, protegir i cuidar, les llengües, les persones, la natura. Que no són coses diferents sinó facetes, aspectes d’un mateix fenomen existencial en què tot depèn de tot.

Més informació a> cuidarlaparla.blogspot.com


***


FEBRER-24


UCRAÏNA-PALESTINA

ABANS DE REALITZAR S’HA D'IMAGINAR

Aplicable a Ucraïna i a Palestina
A TOTES LES GUERRES I VIOLÈNCIES


IMAGINA

Rússia va començar a envair, Ucraïna a resistir i mig món a tremolar. Ràpid, tots contra el malvat Putin. (Ara contra Hamàs), la guerra estava en marxa. Fins on arribaria? Llavors es va produir un fet insòlit, que va marcar un abans i un després en la història de la humanitat: alarmades, persones molt rellevants de tot el món, van difondre un missatge urgent: una lúcida crida a reaccionar prest.

MOLTA GENT VAN COMPRENDRE

que podíem estar al principi d'una tercera guerra mundial, potser nuclear. La por, i seguidament una gran onada de consciència i compromís es va escampar. Arreu va haver-hi moltes accions de protesta i enormes i seguides manifestacions a favor de la pau. Ara, vista la gravetat del que passa a Palestina, la reacció és poca, per què?

NECESSITEM, APRENDRE A PRACTICAR LA NO-VIOLÈNCIA

El govern ucraïnès (o Hamàs), va entendre que, per protegir la seva població, els béns materials i l’estabilitat mundial, la guerra era el pitjor camí. Deixant les armes i ajudats pel poble, van respondre amb resistència noviolenta. No trobant oposició armada, triomfants, els agressors avançaven sense fer grans estralls. Tanmateix, la persistent no col·laboració i l’obstrucció pacífica, sumada a una gran pressió internacional, va abocar els invasors (russos o jueus), a una situació absurda i ridícula, racionalment i èticament insostenible.

NECESSITEM, CULTIVAR L’EMPATIA I LA INTEL·LIGÈNCIA

Els governs del món, encarats a les seves elits i poblacions conscienciades i actives van rectificar, i van obligar a retirar les tropes i a negociar. Així, llevat d’algun inevitable accident, no va haver-hi ferits, ni morts, ni refugiats... Tampoc sancions, gasoductes tancats, cereals bloquejats, inflació galopant, rearmament global... Ni perill de guerra biològica, nuclear o altre. Cap població va ser bombardejada, ni es va destruir cap estructura important.

NECESSITEM ATURAR, SUPERAR LA INÈRCIA ANCESTRAL

Qüestionant el bel·licisme atàvic, aquests fets sense precedents han reactivat el pacifisme natural, la comprensió profunda, que la pau sempre és preferible a la guerra, perquè la violència condueix a més violència, a crueltats immenses, a vencedors prepotents i a vençuts oprimits i traumatitzats. Així fent, la injustícia i l’abús persisteixen i el conflicte ressorgeix... És un continu batallar, patiment i mort forçada. Pobra humanitat! Frenar aquesta inèrcia fatídica semblava impossible, però s’està fent real.
 (Sí, imaginar és pas primer per a realitzar).

PER EVITAR UN COL·LAPSE NECESSITEM CANVIS PROFUNDS

IMAGINA

Que per primera vegada, l’antic, irracional i poderós instint guerrer, ha estat sobrepassat. El seny, la intel·ligència, la bondat, estan superant la barbàrie. La mobilització massiva i perseverant ho ha aconseguit. Demostrant als violents, que la llei del més fort, astut i cruel, continua sent vàlida per a molts animals, però ja no per als humans. Que els ambiciosos dirigents de les grans nacions, totes les guerres que han provocat en llur absurda, cega i genocida brega per l'hegemonia, són poca cosa, en comparació amb les que poden actualment ocasionar. Que la concòrdia ha de substituir a la discòrdia, que si volem, podem esquivar el desastre que s’anuncia i convertir el planeta en un paradís.

VIA A UN MÓN MILLOR, NECESSITEM ASSUMIR LA INTERDEPENDÈNCIA

Necessitem iniciar una nova era. Comprendre que la guerra no la guanya ningú, sinó que la perd tothom; que la cobdícia i la violència crònica, entre humans i envers la naturalesa és nefasta; que està generant un desastre humanitari i ecològic colossal, del qual ningú quedarà exclòs.

NECESSITEM ESDEVENIR CONSCIENTS
DE LA INTERDEPENDÈNCIA GLOBAL

Entendre, que més enllà de les diferències tots som subjectes iguals en dignitat, drets i deures. Que només el respecte i l’estimació recíproca és garantia de benestar i pau duradora. Urgentment, necessitem implementar un nou paradigma Implica pacificar la relació entre persones i entre nacions. Respectar la natura, a tots els éssers i a totes les coses. Aplicar els recursos humans: materials, tècnics, científics, econòmics... no a la guerra sinó a la pau.

PER A PODER-HO FER CAL UN CANVI DE MENTALITAT

Comença en cadascú

Cada dia és una ocasió; per al teu bé i el de tots, no te la perdis.

Més informació: CAMINS DE PAU
 www.terraindia.cat
Climent Olm


***


GENER-24


LA CARTA DE LA TERRA

Elaborada per milers de persones d’arreu del món.

Presentada l’any 2000 a la seu de la UNESCO.


EXTRACTE DEL PREÀMBUL

Estem en un moment crític de la història de la Terra, en què la humanitat ha de triar el seu futur. El món esdevé cada cop més interdependent i fràgil, el futur ofereix grans riscos i grans promeses. Per a continuar endavant hem de reconèixer que, enmig de la gran diversitat de cultures i formes de vida, som una sola família humana, una sola comunitat terrestre amb una destinació comuna.

ENS HEM D’UNIR PER A CREAR UNA SOCIETAT GLOBAL

pacificada i sostenible. Basada en el respecte cap a la naturalesa, els drets humans, la justícia econòmica i una cultura de pau. Al voltant d’aquesta fi, és imperatiu que nosaltres, els pobles de la Terra, assumim la nostra responsabilitat els uns cap als altres, cap a l’entorn que habitem i cap a les generacions futures.

LA HUMANITAT FORMA PART D’UN VAST UNIVERS EVOLUTIU

La Terra és una comunitat humana i de vida. Les forces de la natura, fan que l’existència sigui una aventura exigent i incerta, però també ens ofereixen les condicions essencials per a l’evolució humana. La capacitat de recuperació i el benestar de la humanitat, via un entorn on desplegar tots els seus potencials, depèn de la preservació d’una biosfera saludable i del respecte per tots els pobles i cultures. El medi ambient global, amb els seus recursos finits, és una preocupació comuna per a tots els pobles.

LA PROTECCIÓ DE LA SALUT I LA VITALITAT DE LA TERRA,

de la seva diversitat i bellesa és un deure sagrat. Els patrons dominants de producció i consum causen gran devastació humana i ambiental, esgotament de recursos i una extinció massiva d’espècies. Els beneficis del desenvolupament no es comparteixen equitativament i la bretxa entre rics i pobres s’està eixamplant. La injustícia, la pobresa, la ignorància i els conflictes violents, es manifesten per tot arreu i són la causa de mort i grans patiments.

ELS FONAMENTS DE LA SEGURETAT GLOBAL ESTAN SENT AMENAÇATS

Necessitem canvis fonamentals en els nostres valors, institucions, religions i formes de vida. Cal formar una societat global per tenir cura de la Terra i curar-nos i cuidar-nos els uns als altres. O arriscar-nos a la destrucció de la diversitat ecològica, cultural i a la pròpia destrucció. 

PER AJUDAR A SATISFER LES NECESSITATS BÀSIQUES,


convé a la humanitat ocupar-se més de ser que de tenir. Els reptes ambientals, econòmics, polítics, socials i espirituals, estan interrelacionats i junts hem de proposar i concretar solucions globals, a fi de construir un món plenament democràtic i humanitari. per realitzar aquestes aspiracions, cal viure amb un sentit de responsabilitat personal i universal.

Local i global estan vinculats.


SOM CIUTADANS DE DIFERENTS NACIONS I D’UN SOL MÓN ALHORA

Tenim el coneixement i la tecnologia per proveir a tots i per reduir l’impacte sobre el medi ambient. Tots compartim una responsabilitat cap al benestar present i futur de la família humana i del món vivent. L’esperit de solidaritat entre humans i d’afinitat amb tota la vida s’enforteix, quan vivim amb respecte i reverència davant del misteri de l’ésser, amb gratitud pel regal que és la vida. I amb humilitat, comprenent el lloc no antropocèntric que l’ésser humà ocupa a la natura.


NECESSITEM URGENTMENT VALORS BÀSICS,

un fonament ètic per a la comunitat mundial emergent.

Més informació: www.terraindia.cat


***



DE TERRAÍNDIA-ROCAVIVA, PER A XXXX

A petició de xxxx, em toca parlar de Climent Olm.

De moment aquest article no ha estat publicat i segurament no ho serà, si mès no en l'estat actual, per considerar que "son temes massa coneguts i genèrics i que podien ferir la sensibilitat religiosa o espiritual d'algú"

Va néixer l’any 1950 a Músser de Cerdanya. Recentment acabada la guerra civil, la grisor i la por impregnaven l’ambient, dominat pel nazionalcatolicisme. Els seus pares, enganyats, convençuts que era bo per ell, amb un gran sacrifici econòmic, el van internar a ”Los Hermanos de las Escuelas Cristianas", "La Salle", on es feia qualsevol cosa menys educar per a la vida i en valors humans. Ja no va tornar al poble. Visqué a Barcelona i a altres llocs. De fet orfe, va trobar alguns mestres que l'ajudaren a obrir els ulls; a qüestionar-se coses, a despertar una mica de l’anestèsia i de l’embrutat de cervell col·lectiu.


L'any 1986 va tornar a Músser, i en una finca familiar, davant del Cadí es va construir una caseta. Més tard començà a treballar les roques del voltant i a obrir entre elles un laberint de corriols. Al lloc li va donar el nom de Rocaviva. Que el 2011 va començar a ser visitat. Tanmateix, no tot eren flors i violes:


Un pastor de cabres l’assetjava. Petits atacs... que es van anar fent grans: maltractament, insults, amenaces, sabotatge, agressió, extorsió... Fins al 2013 quan, esgotat i malalt, va haver de fugir del lloc, quedant l’obra inacabada i en part vandalitzada pel cabrer. També a la casa li va destruir la porta, tres anys va estar sense. No s’ha fet justícia; persistint l'amenaça, no hi ha pogut tornar.


L’any 2017 va aparèixer l’Ester, que amb ses dues filles i d'acord amb l’artista, van aconseguir establir-se a la casa i al lloc; acceptant per força les condicions del mal tractador: Jo, Climent, no podia anar-hi per res, sota amenaça de represàlies i expulsió de tots. Així és com Rocaviva es va poder reobrir al públic. Totes aquestes coses es detallen al blog: klimentolm.blogspot.com.


Darrerament, el lloc va ser visitat per xxxx, que em va enviar un correu: “En visitar Rocaviva vaig quedar impactada. Una emoció forta va envair el meu cos i el meu cor, pensant en els anys del teu treball, molts moments, hores de contemplació, combinat amb la duresa de picar pedra.


... Estem treballant per editar una revista, XXXX. Volem que les seves pàgines ofereixin un pensament de claror, de llum... que serveixi per viure millor. La idea és impulsar la germanor, la pau... Ens agradaria que descloguessis per nosaltres una mica de la teva ànima. Et proposem fer un escrit presentant Rocaviva, el seu misteri de vida mística, desvelant, encara que sigui una miqueta, la teva experiència. Tu ets l’únic que sap que hi ha a Rocaviva, la seva profunditat, vida, poesia, bellesa i espiritualitat”.


Suposant que seria una revista de caràcter "cristià", sospitava que no els agradaria el meu possible escrit, per estalviar-me la feina li vaig respondre així: "Vosaltres us fonamenteu en el cristianisme, una mica jo també, però de fet soc anticristià; perquè el terme cristià, a parer meu, està molt degenerat, especialment per les esglésies catòlica, ortodoxa i també per les sectes protestants... Penso, que el mateix Jesús, suposant que tal personatge hagi existit, seria el primer a desautoritzar l'ús terrible que s'ha fet i es fa del seu missatge; i de tota la barbàrie “cristiana” que s'ha practicat i es practica arreu del món. Potser caldria substituir-lo pel "jesusisme", però, en què consisteix? Algú sap realment què va predicar? Tot ha estat manipulat per poderosos sense escrúpols, a fi de controlar, abusar i explotar a les multituds”.


I afegia: El primer manament, és “Estimar a Déu sobre totes les coses i als altres com a tu mateix” Molt d’acord amb la segona part, però no gens amb la primera. No hi crec en aquest Déu, ni, vist com va el món, gens de simpatia em despertaria si existís, sinó tot el contrari. Sí que crec en estimar als altres, a tots els éssers i a totes les coses. Si en això es fonamentés l’anomenat “cristianisme”, potser jo em diria cristià, dissortadament no és així".


Però això no va desanimar la Lourdes... que va insistir. A priori no m’agrada parlar de mi però, pensant que potser resultaria útil per algú, vaig acceptar i aquí estic, escrivint... Em diuen Climent, però jo no soc aquesta persona. Jo no sé qui soc, no sé ni si soc. Però, abans d’intentar esbrinar-ho, he de complir el pacte amb la Lourdes: parlar una mica de l’execució de Rocaviva, "de l’experiència humana, profunda i espiritual... i del misteri que comporta".


Jo, aquell jo que ho va deixar tot per tornar al Pirineu, no sabia què hi anava a fer. Només sabia que una veu potent, una força interior l’impulsava... i tot va anar arribant: la cabana, els camins, les roques treballades... Sempre des de la pobresa, a vegades misèria, i encarant absurdes incomprensions i dificultats; provinents del mal tractador, de la família a ell sotmesa i de l’entorn en general. Malgrat els obstacles, aquella força em sostenia i guiava. Cap mèrit personal, em limitava, tal com faig ara, a seguir un impuls poderós.


Com queda dit, no crec en Jahvè ni en cap altra deïtat. Convençut estic que totes són invencions humanes, sorgides de la por al desconegut i a la mort; en un patètic intent de garantir-se una existència eterna en cels daurats o d’evitar cruels inferns eterns. Totes les múltiples explicacions i deïtats inventades i transmeses per les religions, són òbviament falses: idolatries, supersticions ancestrals incrustades a la ment dels infants i que sovint perduren tota la vida.


Els humans primitius, immersos en la precarietat: gana, tempestes, violències, mort... imaginaren mites, déus, premis i càstigs. La por metafísica s’afegia a la física. Però la ciència ha explicat moltes coses. La Terra ja no es plana i no és el Sol que gira al seu voltant. Ja no som el centre de l’Univers. Ara sabem, que en la Immensitat Inconcebible, forçosament hi ha altres planetes habitats per éssers conscients. Ara sabem coses que els primitius forjadors de les velles i caducades religions ignoraven. Però encara són molts milions els adeptes que viuen, moren i maten en nom seu. Seria bo substituir-les per una ètica humanista "jesusista", basada en el respecte i l’amor envers tot i tothom.


Si t’endinses matèria endins... trobes mons dins de mons fins a l’infinit. Igualment, si t’endinses Cosmos enllà... o en la ment humana. De la mateixa manera que una gota d’aigua no pot comprendre el mar, un ésser humà no pot comprendre l’Univers. No és ignorància personificar la Immensitat? Tenir la pretensió d'estudiar "Déu"? Quin sentit té adorar un ídol, alçar-li temples, oferir-li sacrificis, resar demanant coses i privilegis egoistes?... Menys encara arrogar-se parlar o dictaminar en nom seu. "Déu", si una tal entitat existís, no seria l'irracional, capriciós i cruel Jehovà de la Bíblia. "Déu" és del tot incomprensible per a una petita, efímera ment humana. Durem un moment en l’eternitat... la vida existeix nomès en l’instant volàtil. Aquest instant.


Deia, que no sé qui soc. Mai ho he sabut. Només sé, que quan em desperto al matí, comença un nou episodi, que ignoro com serà... i que al vespre, quan m’adormo tot desapareix. Viure és un néixer i morir. Així és i així ha estat, ara i quan treballava picant pedra. També sé, que aquest cicle de petites vides/morts s’acabarà... i el cos tornarà a la terra. Més no sé. Tanmateix, no és aquesta la condició de tothom? La vida és una mena de somni fonedís... és això que visc, soc, observo i se m'escapa. Tu, jo, cada persona, mai havia existit i mai tornarà a existir. A molts això els espanta. Per què? És l’ego, l’aferrament a la vida i a les coses, és el personatge inventat que tem morir. L’essència és l’ésser, la consciència, i aquesta perviu més enllà dels individus particulars. Les persones passen, la humanitat queda... de moment.


Ens confonem amb un nom, una història, una entitat separada dels altres i de l’entorn i que té lliure albir. Diuen els “cristians”: “No es mou un bri d’herba sense la voluntat de Déu”. Diuen els musulmans: “És inútil esforçar-se per aconseguir resultats que Al·là no ha desitjat”, i doncs? On queda el lliure albir?

També diuen: ”Practicar la bondat per amor al premi, és la condició del mercenari. Practicar-la per temor del càstig és la condició de l’esclau”.


El Climent, aquest fantasma, aquest personatge fugaç, ha passat per moltes vides quotidianes. Els Climents que van iniciar el projecte Rocaviva van anar morint dia a dia. Ara, altres Climents, igualment portats per l’Incomprensible, treballen en nous projectes. El sentit de tot plegat l’ignoro. Sé, això sí, que una cosa els guia: l’amor per aquesta humanitat sofrent... sofrent per voluntat de l’Incomprensible. Aquest és per a mi i per a qualsevol ment racional, un misteri inexplicable. L’existència del mal: egoisme, injustícia i violències variades...


... Que ens porten a un desastre global. Necessitem un canvi de mentalitat. Es diu, que sense les religions ens precipitaríem en el mal. Tanmateix, no es veu enlloc, sinó tot el contrari, que les religions ens condueixin al bé. Ens cal una ètica, una“religió” sense déus absurds, "dogmes de fe", ni llibres "sagrats". Sense missioners, ni clergues, ni governants que s’arroguin ser escollits de Déu... i en profit propi parlar, legislar i executar en nom Seu. Massa guerres, de religió i altres, hem vist i veiem. Massa abusos i brutalitats de tota mena.


Aprofundint en l’esperit del “jesusisme”, potser trobaríem la seva veritable essència que, a parer meu, és simplicitat, empatia, solidaritat, coratge, bondat... Amor. No l’amor abstracte, hipòcrita de molts predicadors... sinó l’autèntic, el practicat dia a dia. Un amor real, desinteressat i senzill, envers tots els éssers i totes les coses. Un amor gratuït, que canta a la vida i que és compassió per la ignorància, la violència, el patiment... propi i dels altres.


És en nom d’aquest Amor, que els Climents efímers van treballar a Rocaviva, sense cap temença als inferns, ni cap desig ni esperança de santedat ni cels eterns. És per ell que continuen treballant, més enllà de la seva voluntat; sotmesos, com també tots els altres, als inescrutables designis del Misteri que som i ens envolta; que el panteisme anomena Tao, Ment Còsmica, Misteri Absolut... el qual convé no confondre amb les nostres diminutes fantasies. La multitud de deus i religions inventades pels humans, són idolatries irracionals, contradictòries, sovint injustes i cruels. No és “Déu” que va fer els humans a la seva imatge i semblança, sinó a l’inrevés. Només sabem que res sabem.


Som microbis en la Immensitat... Creiem tenir pensaments, sentiments, percepcions... però, meditant, observant... veus que són ells que ens tenen. Succeeixen... tot succeeix, existeix en un present incontrolable. Som punts de consciència vibrant en l’instant, efímer i etern. Aquest instant que sense atur passa, però que, d’infinites maneres i sempre transmutant roman present. Tanmateix, en aquesta evanescència i petitesa, la Immensitat, de forma inexplicable s’hi reflecteix contínuament. Som perifèria i som centre, origen i destí. No som res... i simultàniament ho som tot; som constant misteri.

Deia, que els Climents continuen treballant. Maltractats, traumatitzats, exiliats, van caure en pous profunds... d’on van anar ressorgint renovats. Amb ells va anar creixent un altre laberint, aquest no de camins i roques, sinó de bits i píxels. Igualment fràgil i efímer, però potencialment capaç d’escampar-se endins i enllà... fins on els inescrutables designis del Misteri vulguin portar-lo.


Camins de pau s’anomena el laberint virtual.

És una xarxa de blogs interconnectats, que se sobreposen i complementen. Són diferents aspectes d’un sol blog, tal com cada persona és una faceta de la humanitat. Per aquest humil laberint, convé passejar-s’hi amb calma. Cor i ment oberts, aturar-se, reflexionar... endinsar-se en un mateix... Conscients que cadascú està connectat a tots els altres i que tot incideix sobre tot.


Som i tot és, un Misteri entre Misteris. La Xarxa de blogs es va formant modificant, transformant... amb vocació de ser transformadora, d’aportar reflexió i positivitat; de ser un clam, un més entre tants, per la pau entre persones, entre nacions i estimant la natura, de la qual som part inseparable.


ES TRACTA DE PROPICIAR UN CANVI DE MENTALITAT

De pacificar, de respectar-se i respectar-valorar-apreciar-estimar.

A un mateix, als altres, a tots els éssers i a totes les coses.


CAMINS DE PAU > www.terraindia.cat.


ESTIMA I FES EL QUE VULGUIS


CONSCIÈNCIA-AMOR-ACCIÓ




PER CANVIAR DE MENTALITAT NECESSITEM


Harmonitzar cor i ment, intel·ligència i sentiment.

Donar-nos les mans.

Elevar l’esperit.



***






Ivet Eroles entrevista Kliment Olm

2020

https://surtdecasa.cat/pirineus/arts/kliment-olm-rocaviva


 “Tots tenim a dins potencials no expressats, sovint reprimits a causa de limitacions absurdes”

Rocaviva és un laberint màgic, iniciàtic i terapèutic, que combina art, paisatge i missatge

Ivet Eroles 11/06/2019

El Kliment Olm és l'artista creador de Rocaviva, un espai de roques esculpides pròxim a Músser, un poble ubicat entre l'Alt Urgell i la Cerdanya, d'on Olm és originari. L'any 2010 l'obra va ser declarada Bé cultural d'interès local, però l'any 2013 Olm va haver de marxar a causa d'agressions i amenaces cap a ell i la seva obra. El 2017 el projecte va reobrir de nou sota la gestió i preservació de l'Associació Cultural Rocaviva.

Rocaviva proporciona informació i vivències que porten a reflexionar, que estimulen la llum, la màgia pròpia de cadascú.


- Rocaviva és un laberint de senders vorejats per més de 600 roques esculpides. D'on neix la iniciativa?

Simplement la vida m’hi va portar. Sovint tenim davant dels ulls moltes possibilitats, però no les veiem, perquè estem condicionats, retallats per idees caducades. Fins que hom s’adona de com això el limita i decideix actuar per si mateix, superant tabús, sent creatiu i procurant que l’acció no sigui banal, sinó que tingui utilitat i sentit.


- Quin tipus de roques treballes i quines figures acostumes a representar?

Fa anys vaig haver d'abandonar Rocaviva i la casa on vivia, així que ara no treballo cap roca. Abans, les roques que feia servir eren granítiques i hi representava moltes cares. També feia figures abstractes, però les cares prenen vida, mentre que els abstractes són objectes, més o menys suggerents, però objectes. Quan feia cares, l’esperit de cada roca s'activava. Si et dones el temps per contemplar i escoltar, elles et parlen. El diàleg, o la resposta, et sorgeix dins la ment, de vegades sense paraules, com una sensació, un sentiment...


- Rocaviva és un laberint màgic, iniciàtic i terapèutic, que combina art, paisatge, missatge... Quina funció social té el projecte?


Tots tenim a dins potencials no expressats, sovint reprimits a causa de limitacions absurdes, transmeses de generació en generació. Limitacions que reprodueixen pors i vells esquemes egoistes, masclistes, religiosos... que no ens deixen avançar en els aspectes més nobles i elevats de la naturalesa humana i ens precipiten en els pitjors: neurosis, explotació, misèria, consumisme, injustícia, guerra... Flagells variats que ens emmalalteixen, ens fan infeliços i que, si no ens espavilem, conduiran a una destrucció globalitzada. Rocaviva proporciona informació i vivències que porten a reflexionar, que estimulen la llum, la màgia pròpia de cadascú. Això repercuteix positivament en el dia a dia de les persones i ajuda a millorar el món. Aquesta és la funció social del projecte. Per això s’afirma que és màgic, iniciàtic i terapèutic.


- Cataloguen Rocaviva com un exemple destacat de paisatgisme visionari, hi estàs d'acord?

Sí, Rocaviva-Terraíndia encaixa perfectament amb aquesta definició. De totes maneres, definir-se és limitar-se. Cada persona i cada projecte és singular. La realitat sempre va més enllà de les paraules i etiquetes. Aquestes són útils i necessàries, tanmateix, tal com afirmen els savis: convé no confondre la paraula amb la cosa.


- A finals del 2013 vas haver d'abandonar el projecte i deixar l'obra inacabada, arrel d'agressions i vandalisme, ens pots explicar què va passar?

A l’inici de l’entrevista parlem de roques esculpides, però moltes estan poc més que esbossades. La barbàrie tolerada ho va aturar tot. Un sol individu va privar a les generacions presents i futures d’una obra que és el què és, però que hauria estat immensament més complerta si no se m'hagués impedit realitzar-la. Impunement i de manera irreversible, se’m va tallar les ales. Al meu blog personal hi ha una explicació completa i detallada dels fets, és una trista història, una mena de drama rural propi d’un film de Hitchcock o de Bergman. Va començar el 1986 i continua... està per veure amb quin desenllaç. En bona part depèn de les autoritats a qui correspon el cas, de si prenen consciència o no dels fets, de si volen actuar o, com fins ara, es queden passives tolerant l’intolerable.


- A fi de preservar el laberint, es va crear l'Associació Cultural Rocaviva, quines tasques desenvolupa?

Una associació proporciona personalitat jurídica, cosa necessària tractant-se d’un projecte que, basat en paisatge i granit, té molt futur. L’Associació Cultural Rocaviva - d’utilitat social i sense afany de lucre- és un pas previ a la Fundació Terra Índia. A més, recentment ens hem declarat micronació, cosa que ara per ara molts també veuran com una extravagància, però que té molt sentit, sustentat pels Drets Humans, la Carta de la Terra, la Filosofia Perenne i l’Ecologia Profunda que ens inspiren. La citada declaració també es troba penjada a la nostra web, amb el nom de Manifest Indi.


- Quin és l'estat actual del projecte i la teva relació amb ell?

Rocaviva està ressorgint de la indiferència i l’abandó. Dins les nostres limitades possibilitats, s’ha restaurat la meva casa i es van recuperant espais abandonats. Però encara queda moltíssima feina per fer. Mentrestant, Rocaviva ha reprès el seu camí al servei de la gent, del país i del món, que per això fou feta i es pot visitar en règim de visites concertades. Aquest ressorgiment és quasi un miracle, perquè s’ha realitzat sense cap mena d’ajuda i sobreposant-nos a molts impediments. A més, sempre que hem demanat suport, mai hem obtingut resposta. Llevat de declarar el lloc Bé Cultural, cosa per cert molt important, les autoritats locals i comarcals no han fet res més. No acaben d’entendre que Rocaviva és un projecte únic, innovador i molt prometedor que cal protegir, cuidar i promocionar.

Fa molts anys que es parla de promocionar les comarques, es fan plans de màrqueting turístic, però es deixa de banda Rocaviva. Des d’aquí demano a les autoritats que reflexionin, que obrin els ulls i vegin que Rocaviva existeix. Que és un actiu sòlid, singular i molt rellevant que tenen del tot descuidat. Mai és tard per rectificar. Tota col·laboració serà per nosaltres benvinguda i agraïda.


- Tens intenció de tornar a Rocaviva?

M’agradaria poder-hi anar, però no a viure. M'he fet vell i estic malalt, hi aniria una temporada, quan no faci fred, sobretot per intentar acabar alguna obra amb l'ajuda d'algú que fes servir les eines per mi, que jo ja no puc. Tanmateix, si les autoritats no actuen, segurament no hi tornaré mai, ni de visita. Perquè corro un risc elevat, per no dir la certesa, de ser agredit de forma verbal i física. Sembla inconcebible i és lamentable que a la “civilitzada Europa” un artista sigui durant anys assetjat i expulsat de casa seva i de la seva obra amb violència i que sis anys després segueixi sense poder ni posar-hi els peus.


- Com imagines Rocaviva en un futur?

Vull posar èmfasi en la part positiva del projecte. Rocaviva podria no existir, que de poc va anar, per tant, convé agrair el que hi ha, que ja és molt. Cal mirar endavant i potenciar el lloc, que és patrimoni de tots: Rocaviva pertany a cadascú mentre la visita. Més enllà dels obstacles, són 27 anys de feina. Rocaviva existeix, actualment compleix la seva funció d’utilitat pública i, per la llei del granit i del Cadí, perdurarà segurament una temporada llarga. Això si, s’ha de protegir, cuidar, mantenir oberta i en condicions de ser correctament visitada.





EL PAÍS  -Lluís Visa.  Juliol 2014-


El artista Climent Olm abandona más de 600 esculturas en Mussa

Un conflicto familiar le obliga a dejar las estatuas esculpidas en la montaña.


Nota de Climent Olm. La falsa informació segons la qual es tracta d'un conflicte familiar, ha fet molt mal a mi i al projecte. Com queda clar, més avall i al meu blog, es tracta d'un cas de maltractament familiar.

També parlar de 600 "escultures" és una dada inexacte que ha circulat. Primer perqué no totes són escultures, moltes, malauradament, es van quedar en l'esboç. Altres són obres volgudament inacabades, en un diàleg amb la natura. També hi han relleus, paraules... El conjunt és més exacte anomenar-lo: roques treballades.


Climent Olm ha abandonado su proyecto Rocaviva.

El museo de esculturas de granito esculpidas al aire libre en un bosque del pequeño pueblo de Mussa, entre las comarcas del Alt Urgell y la Cerdanya. Un conflicto familiar por el dominio de la montaña ha llevado a Olm a interrumpir un proceso creativo en el que ha invertido los últimos 29 años.


Rocaviva se había convertido en un auténtico museo en plena naturaleza, a más de 1.300 metros de altitud, sin puertas y sin medidas de seguridad. Está formado por más de 600 grandes esculturas y otras tantas pequeñas. El autor ideó el espacio como un laberinto mágico en el que los visitantes pudieran descubrir en cada paso los múltiples mensajes impregnados en su obra, principalmente de humanismo.


Olm, que ha vivido los últimos años como un eremita en la montaña junto a sus esculturas, se ha tomado con filosofía el revés que ha supuesto tener que abandonar un proyecto en el que había invertido talento, pasión y mucha salud. “Está siendo un trauma que no sé si podré superar. Un "hermano", al que he denunciado por extorsión y amenazas, me hacía la vida imposible. Me estaba matando a cámara lenta y he preferido arrojar la toalla antes que dejarme la piel”, señala compungido.


Las dos terceras partes del terreno donde cinceló las rocas y construyó con sus propias manos la vivienda que domina el parque escultórico son de supropiedad, y el resto pertenece a dos hermanos. A uno de ellos no le gustaba que los turistas pasaran por los senderos de su bosque para ver las esculturas, ni que el artista, que hacía de guía de los visitantes, cobrara una entrada simbólica.


 “Cuando las cosas no van bien no hay que desanimarse, porque cuando una puerta se cierra, otras se abren”, señala Olm, opina que por cuestiones de salud no volverá a utilizar el martillo, el cincel o la mola eléctrica para transformar las piedras. “Rocaviva seguirá viva mientras dure el granito”, añade con humor.


El conjunto escultórico de Rocavia está declarado bien de interés cultural por los consejos comarcales de la Cerdanya y Alt Urgell. En las esculturas de Olm predominan las caras, las figuras abstractas, los símbolos y los ojos que miran. Las esculturas más pequeñas han sido trasladadas a La Seu d’Urgell, donde su ayuntamiento organizará una exposición en agosto. Las grandes permanecerán en la montaña de Mussa. Las instituciones comarcales se han comprometido a conservarlas y promocionarlas. El artista piensa donarlas a la Generalitat.


La obra queda inacabada y el lugar, abandonado. Ahora, como dice en su blog, el acceso a Rocaviva será libre todos  los días de la semana. “Mi misión sobre el terreno ha finalizado, pero desde el exilio ciudadano continuaré trabajando por el ideal de Rocaviva, que es seguramente lo que me mantiene vivo”, señala Olm, que ha puesto su casa al servicio de quien quiera disfrutarla temporalmente, para que no se deteriore y acabe cayendo. 


EL PERIÒDIC D'ANDORRA

 

Tallista en roca, pare del bosc màgic de Rocaviva.


Quan d'aquí a centenars, milers d'any, tot hagi petat, és molt probable que pels boscos de Mussa encara hi pul·lulin les talles de Climent Olm (1950).


Un parc d'escultura –rostres antropomòrfics, símbols maçònics, figures geomètriques– que l'autor defineix com un «laberint màgic», i que després d'un quart de segle de feina avui integren mig miler llarg de peces de granet.


Rocaviva –així es diu la criatura– fa un efecte considerable, a mig camí entre els atlants tolteques, els moais de l'illa de Pasqua i els pares fundadors del Mont Rushmore. ¡Però a tocar de Martinet! 


El Consell Comarcal de l'Alt Urgell li consagra des d'avui i durant tot el juny una exposició.


Per cert: Olm busca aprenent. S'abstinguin els hilòfobs.


Si Rocaviva és un bosc màgic, per força hi ha d'haver menairons.
–I tant. N'està ple. Hi ha pedres molt grans que clarament han estat mogudes de lloc. Si no fos pels menairons, no hauria pogut fer res.


¿Un museu a l'aire lliure?
–Més aviat un projecte viu, un lloc que pretén incitar a la reflexió i a la meditació. No és només un parc d'escultures.


¿Algun parentiu, amb el bosc de Xicu Cabanyes a Can Ginebreda?
–Algun punt de contacte sí que el tenim; tots dos toquem molt el tema de la mort. Com la vida, d'altra banda, perquè cada nit ens morim i cada matí ressuscitem. A la gent li fa por pensar-hi, com si li parléssim del papus, però tots estem morts: des del mateix dia que naixem, estem condemnats.


Que encoratjador. ¿Quin és el símbol de la mort, a Rocaviva?
–La calavera. Un clàssic que comparteixen moltes cultures.


Quan va començar, ¿tenia un pla al cap?
–Vaig començar d'una manera accidental; un dia vaig posar-me a treballar la pedra, però no en tenia ni idea de si serien tres o 300. De fet, avui n'hi ha més de 600.


Prolífic, ho és, vostè.
–Dit així, ho sembla. Però precisament per això prefereixo parlar de roques treballades abans que d'escultures. Crec que és més exacte, tot i que hi ha des de baixos relleus fins a escultura exempta.


I amb el bosc d'Ibarrola, ¿hi sent alguna afinitat?
–Poques; ell prefereix pintura i arbre; jo, pedra i ceràmica.


Pedra que veu, ¿pedra que talla?
–Tant, tant, tampoc. Procuro deixar una distància entre roca i roca.


¿Com és, una pedra bona?
–Estaria bé poder triar, però faig amb el que trobo i més aviat és la roca, la que em tria a mi.


Amb la mà al cor, ¿sap on són totes i cadascuna, d'aquestes 600 roques treballades?
–Diria que sí, però de vegades em despisto. I ara no em posis a prova.


¿Tenen títol?
–No.


Menys mal, perquè si no, tindria un problema. La temàtica: hi predomina la figura humana –cares, ulls i mans... ¿Per què?
–Més que cares, són energies tel·lúriques o, si vols, éssers extraterrestres.


I figures geomètriques.
–Sí. Tenen un valor universal perquè –crec– estan inscrites al patrimoni genètic de l'ésser humà. S'han fet servir en la maçoneria, en la Rosa-Creus, el Cristianisme, el budisme...


Pelet esotèric, tot plegat... ¿No serà maçó, vostè?
–No, no. El que passa és que l'esoterisme no és tan... esotèric.


¡?
–Vull dir que l'esoterisme és a la vista de tothom, el que passa és que moltes vegades no sabem veure-ho. ¡Perquè ningú no ens n'ha ensenyat, ep!


Ensenyi-me'n. Quan vaig per Rocaviva i veig un rectangle, ¿què he d'interpretar?
–Estic parlant de construcció, de matèria.


¿I si m'hi topo un triangle?
–Creació, manteniment, destrucció; el cicle de la vida.


¿Un cercle?
–El símbol perfecte, que utilitzem per referir-nos al cosmos, als astres, al temps... I la combinació d'aquests símbols és el que ens porta al present, a l'ara i aquí. Si t'ho mires bé, l'ahir és mort; i el futur no ha arribat...


Hi ha qui hi ha volgut veure influències romàniques; d'altres, de cubistes; i també qui l'emparenta amb el land art. Si m'ho permet, a mi m'ha fet pensar en l'art precolombí, des dels tolteques fins a les línies de Nazca...
–Mai he pretès imitar ningú. Aquestes cultures treballaven la pedra, que és un material dur que et marca unes pautes.


Granet, ¿per què?
–Perquè és la pedra que tinc a l'abast.


¿Treballa sempre in situ, o s'endú les roques al taller i quan acaba les torna al lloc?
–Normalment són massa grans. Impossible moure-les del lloc... si no tinc l'ajuda dels menairons, és clar.


També hi talla versicles, a la roca. ¿Ens en xivata un?
–«La vida és màgia en acció».


Amb missatge, em temo.
–I tant: vivim d'una manera molt inconscient; no ens donem compte que en aquest món hi som només una estoneta. Hem de disfrutar de cada moment, de fets tan senzills com ara respirar, caminar, parlar, veure-hi... Tots aquests petits gestos en què consisteix la vida són pura màgia, i només ens n'adonem quan ens falta.


¿Un altre versicle?
–«Ara és el moment, demà no arriba mai, és temps de despertar».


Perdoni, però això és pur Quevedo: «Ayer se fue; mañana no ha llegado;
hoy se está yendo sin parar un punto: soy un fue, y un será, y un es cansado...»
–Doncs sí.


Fa dos anys que no hi afegeix cap peça nova, a Rocaviva: ¿el considera acabat?
–En absolut. Però sol no puc i necessitaria algú que m'ajudés.


Rocaviva és un somni, i els somnis són cars; ¿què li ha costat, a vostè?
—La salut i tots els meus diners.


¿I la família?
–He tingut tres parelles, però totes han sortit fugint.  No s'implicaven. Ho entenc, però no podia pas abandonar la meva vocació. Es fa  difícil conviure si no es va a la una. Tampoc mai he volgut fills, lliguen molt, prou feina tinc amb mi mateix.


Les pedres, ¿es queden aquí?
–Així ho espero. Si no se les enduen els menairons, és clar. 




PICURT- 2015


Climent Olm protagonitza la nova producció pròpia de Picurt


Climent Olm o les pedres que parlen (Albert Galindo-Albert Cristòfol)

Albert Galindo i Albert Cristòfol presenten enguany l'autor d'un excepcional bosc d'escultures a Músser, que ben aviat s'obrirà al públic

El documental es presentarà l'últim dia del festival, el 30 de juny a Artedó.

 

Albert Galindo i Albert Cristòfol presentaran novament una producció pròpia del festival Picurt. Enguany, els dos documentalistes pirinencs han seguit les passes de Climent Olm, un escultor que treballa en plena natura i que té un projecte monumental al Baridà que ben aviat estarà a l'abast del públic. 

 

El documental Climent Olm o Les pedres que parlen s'estrenarà l'últim dia del Picurt, el 30 de juny, a Artedó.

Galindo -com a guionista i director- i Cristòfol -com a realitzador- presenten la figura de Climent Olm, que ha esculpit 600 pedres de granit creant una obra monumental en plena natura a prop de Músser, al límit entre la Cerdanya i l'Alt Urgell.

 

La creació està pensada per aconseguir una harmonia total entre home i paisatge. El resultat és Rocaviva, un laberint màgic que oferirà una experiència lúdica i espiritual. Albert Galindo qualifica Olm com "una persona molt coherent, amb una filosofia molt profunda i que fa 25 anys que viu en una cabana que ha construït ell mateix".

 

La producció pròpia ha estat sempre un dels pilars del Picurt, que també és una finestra oberta a audiovisuals sobre muntanyes de tot el món. La prioritat, però, és ser un espai de reflexió sobre el Pirineu, segons ha recordat la directora del certamen, Montse Guiu.

 

Climent Olm o les pedres que parlen és una producció Aixadafilms i Qucut per a Cultura i Entorn del Pirineu (CEP), l'associació que organitza el Picurt. Té una durada de 25 minuts.


Climent Olm:

«Rocaviva no hauria sigut possible sense l'ajuda dels menairons.




EL PERIODIC D’ANDORRA 

juny 2013


He visitat al Consell Comarcal de la Seu l'exposició de Climent Olm. És una exposició de fotografies de pedres, roques esculpides in situ. Un treball gegantí en el qual Climent Olm ha esmerçat més de 25 anys. La veritat és que volia escriure sobre aquest Laberint màgic desprès d'haver anat a Mussa a visitar-lo, però encara no hi he pogut anar. Tot i que Travesseres i Mussa som pobles veïns, mai m'havia pensat que tenia tan a prop una autèntica obra d'art i mai havia personalment conegut al seu autor. Havia sentit algun comentari sobre un noi de Mussa que vivia en una cabana a la muntanya i que treballava les pedres.

 

Ningú es profeta a la seva terra doncs es considerava a Climent Olm com una persona un xic extravagant que vivia al marge de la societat. Poca gent pensava que era un asceta.

 

Avui que la crisi ens ha fet baixar dels núvols del consumisme sense mesura que anys enrera es practicava, ens donem compte del seu sentiment ecologista i panteista de retorn a la natura. Ara que he conegut la seva obra i que dit de passada m'ha fet pensar en Rodin, he de dir honestament que m'he quedat impressionada, no sols des del punt de vista artístic del treball meticulós, de l'expressionisme d'algunes escultures, sinó també pel missatge que ens dona l'espiritualitat de Climent Olm.

 

En primer lloc l'arrelament de les pedres a la terra, les quals ens fan sentir d'un lloc concret, d'un paisatge, en aquest cas de Mussa i de la nostra Cerdanya amb la majestuositat del Cadí a migdia. Desprès el treball de l'artista ple de simbolismes màgics, com el seu interès amb esculpir ulls, oberts, tancats, cares amb tres ulls, tot plegat per ensenyar-nos la importància de la mirada humana sobre el que tenim el davant, massa vegades mirem sense veure, sense sentir ni el batec del cor ni el de la realitat propera. 

 

Considero que l'obra de Climent Olm és un autèntic maridatge entre Natura i Cultura, perquè transforma les pedres en escultura sense que perdin la seva condició de roques.

 

La cultura és des del punt de vista antropològic la transformació de la natura per la mà de l'home. Olm fa cultura sense destruir la natura, emprant el granit de la Cerdanya per fer-nos sentir simultàniament la bellesa de l'art i el respecte de la natura. Quan vagi a visitar aquest trocet de Pirineu màgic us explicaré, estimats lectors, les meves sensacions. 

Sol Guasch   




ENTREVISTA A "EL PAIS", JULIOL 2012

(Lluís Visa)


El escultor Climent Olm, de 62 años, ha decidido dar a conocer la obra escultórica que ha mantenido oculta en un bosque de su propiedad del pequeño pueblo de Mussa, entre la Cerdanya y el Alt Urgell. El artista ha construido en medio de la naturaleza un auténtico museo de más de 600 esculturas de granito, algunas de gran formato, que conforman un laberinto mágico al aire libre.


Olm cree que ha llegado el momento de mostrar al público las obras que en los últimos 26 años ha esculpido en las rocas graníticas. El resultado del trabajo, realizado de forma callada y paciente, es un espacio escultórico de gran valor artístico que denomina Rocaviva, un laberint màgic.


El artista de Mussa, casi un ermitaño (vive en plena montaña junto a sus esculturas), ha cultivado la pintura, la cerámica y la madera. Ahora se descubre como escultor arrancando de las piedras las formas ocultas con la intención de transmitir un mensaje humanista y espiritual. “Una espiritualidad libre, pacífica, ecológica y mágica, desvinculada de sectas y religiones desfasadas”.


Olm explica que Rocaviva, un laberint màgic es un museo sin puertas en un paisaje exuberante de roble, enebro, pino, boj y plantas aromáticas. Y también “un espacio lúdico, de reflexión, de silencio, de paz y facilitador de vivencias positivas y relajantes, esenciales para poder vivir con más salud, armonía y plenitud”.

Las visitas serán concertadas y tendrán una duración mínima de dos horas. Los sábados habrá una visita para grupos; el artista hará de guía, si bien los visitantes podrán realizar el recorrido solos con un catálogo de 40 páginas.


Para llegar al parque escultórico de Olm hay que caminar 10 minutos desde Mussa. Las obras están esparcidas por todos los rincones del bosque y lo interesante es ir descubriéndolas recorriendo los senderos, un verdadero laberinto. “La idea es que la gente se pierda, reflexione y se reencuentre a sí mima”, afirma el autor, que pide que lo visiten con calma porque si no “no podrán entender lo que las piedras dicen”.


Si alguien tiene capacidad para hacer que las piedras hablen es Olm. Antes de intervenirlas con el martillo, el cincel o la mola eléctrica, las ha mirado mil veces para descubrir sus formas. “La figura ya está ahí, la ves solo con mirar la roca. Lo que hay que hacer es quitarle lo que le sobra”. “¡Claro que las rocas tienen vida y conciencia!”, añade. “A mí me hablan”.


Lo que más ha esculpido Olm son caras, figuras abstractas, símbolos, manos, alguna frase corta y, sobre todo, muchos ojos. “Lo más importante de la cara”, explica, “son los ojos y la mirada. Los ojos son los órganos más importantes. Son la conciencia, el estar despiertos y atentos ante lo que nos rodea”. Las caras de sus esculturas son como personificaciones de espíritus naturales. No son reproducciones de rostros, sino figuras antropomórficas que reflejan el sufrimiento humano. Muchas ofrecen más de un perfil según la posición del visitante.


A Olm le cuesta definirse como artista y encasillarse en alguna de las corrientes escultóricas contemporáneas, como el Earth Art y el Land Art. “No sé qué decir. Los críticos ven en mis obras influencias del románico, de los cubistas y hasta de los fovistas, pero yo no he pretendido nunca copiar a nadie. Voy haciendo lo que me sale según la piedra que tengo delante”. Él cree que es posible la armonía entre el hombre y el paisaje. “Yo, con mis esculturas, no lo transformo, sino que lo humanizo”. ¿Le gustaría que esculturas de su laberinto fueran exhibidas en espacios urbanos? “No. Estas están hechas para quedarse aquí, son de este lugar”.


Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a TwitterComparteix a FacebookComparteix a Pinterest


DIARI SEGRE. Juliol 2012

 

Si et plau, presentat una mica.

Em diuen Climent Olm, si la mort no m’atrapa abans, compliré a la tardor els 62. Visc en una cabana a Rocaviva, un espai escultòric i paisatgístic en el que porto treballant 26 anys i menant una vida força eremítica. Tanmateix, que ningú es confongui, quedi clar que no sóc un sant ni un savi. Sóc més aviat un aprenent de tot..., fa pocs dies algú em va qualificar, amb molt encert, de ignorant atrevit.

 

Quan et vas introduir en el món de l’art? 

De sempre que m’havia agradat, ja de petit i adolescent em sorprenia la plasticitat de l’argila, les formes i els colors del paisatge i de les coses, les constants transformacions dels núvols... Després ho vaig tenir durant molts anys oblidat. Fins que el 1968, en plena època franquista, em vaig comprometre  a lluitar pel canvi, cosa que, portat per la juvenil, un xic inconscient rauxa (que em va portar a la presó), implicava fer pintades. Per justificar la possessió d’esprais vaig començar a pintar...,  i així vaig redescobrir la meva vocació. 


Com se’t va ocórrer el projecte de les escultures a la natura?

Als 18 anys vaig començar a treballar en una escola-taller de ceràmica i em vaig matricular a l’escola Massana, que vaig abandonar aviat, en descobrir que aprenia més ràpid treballant. Vaig fer també la meva primera exposició a Bcn. Després, durant anys, de manera esporàdica, cultivava el dibuix, pintura, ceràmica..., també l’anomenat “art pobre”. Feia alguna exposició, habitualment amb poc èxit. Cansat d’això em vaig proposar una prova: en un estiu faria tres exposicions en llocs diferents i, si la cosa no funcionava plegaria. Va ser un fracàs total, hi vaig perdre diners! i em vaig trobar amb un munt de ceràmiques que no sabia on desar, de manera que vaig començar a posar-les en llocs estratègics a l’entorn de la cabana..., quedava molt bonic, però passat un temps, vaig veure com n’era la intempèrie de devoradora, a 1350 m. d’altitud, el sol i sobretot el gel feien malver les peces, de manera que les vaig retirar. Llavors va arribar la idea de treballar la pedra. Veus?, els fracassos són oportunitat.


Les obres, les treballes a casa i després les transportes a la natura, o bé ho fas tot in situ? 

Més aviat les treballava, doncs vaig patir un accident que, a causa de la marginalitat i la pobresa que comporta la vida de certs artistes, en lloc de millorar empitjorava i va acabar deixant-me minusvàlid durant més de quatre anys. Ara m’he recuperat un xic i, amb prudència, intento continuar. Treballar a casa?, no, la major part de l’obra està realitzada sobre roques intransportables. Tinc un taller mòbil que cal anar desplaçant de roca en roca. Les pedres petites es treballen en un obrador a l’aire lliure.


Quant temps has trigat a esculpir les 600 escultures que integren el projecte?

Fa 26 anys que vaig començar amb tot això. He de dir que no m’agrada el terme de “escultures”, prefereixo dir: roques treballades, que es correspon més a la realitat, ja que els dits treballs van des del petit baix relleu a la talla profunda. El nombre de 600, es refereix només a roques ancorades al terreny, a obra que ningú se’n pot fàcilment emportar. Les peces petites no les tinc contades.


On es troben ubicades aquestes roques treballades?

Ocupen els dos vessants de una serralada amb belles vistes, prop del poble de Mussa de Cerdanya. Integrades al paisatge, estan disposades al llarg de una xarxa de senders, és doncs un laberint. Per això el lloc s’anomena Rocaviva -un laberint màgic- Que fa un parell d’anys van ser declarat bé cultural, gràcies a l’Isidre Domenjó i en Carles Gascón, tècnics del CCAU. Gràcies també a l’Ermengol Puig, professor i crític d’art que, amb mirada clarivident, va descriure l’obra en profunditat.


Està previst que el conjunt sigui visitable? Quan i com es realitzaran aquestes visites?

Naturalment, he fet aquesta obra per posar-la al servei de les persones i el País. Per diverses raons no ha estat possible fins ara..., entre altres, perquè qui fa quelcom fora del corrent, no sol ser comprés i es sol topar amb obstacles de tota mena. Intentarem obrir el 23 de juny. Només és faran visites concertades. El propòsit  és proporcionar al visitant una experiència singular, de caire lúdic-humanista-espiritual. 


El proper cap de setmana s’estrena el documental “Climent Olm o les Pedres que parlen” al Picurt. 

Sí, aquest documental s’estrena al poble de Artedó, escenari de Picurt, el dissabte 30 de juny.


D'on sorgeix la idea del documental?

Mira, la vida va portant les coses, ens pensem que prenem decisions i parlem molt de llibertat, però no sabem que és. Si ho mires bé, veuràs que som microbis, durem un instant en l’infinit. En realitat, tots plegats som com actors en un gran teatre. Així que, idees i fets apareixen quan han d’aparèixer.


Què ens explica el documental i en quins aspectes de la teva creació incideix més?

Jo volia un documental de Rocaviva, volia sortir-hi el mínim, simplement perquè m’agrada l’anonimat, i perquè no considero tenir un mèrit especial, jo em limito a complir el que sento que he de fer. Però sembla ser que cal donar la cara. Així que, en nom de l’eficàcia, he acceptat fer-ho. El documental es concentra doncs  en l’escultura i en l’artista, altres matèries artístiques queden al marge.


Què ha suposat per a tu una experiència d’aquest tipus?

  M’ha donat la ocasió de compartir amb l’Albert Galindo,-guionista-, i amb l’Albert Cristófol -càmera-, ... Ha estat agradable i divertit..., i ha confirmat la meva idea de que, si en lloc de competir, prescindim de egos-orgulls-vanitats i ens posem a col·laborar, el resultat genera harmonia i és bo per tothom.


Vius en una cabana feta per tu mateix. Explica’m com ho vas fer.

Guiat per la citada ignorància atrevida, la vaig construir des de zero, amb materials barats i reciclatge, sense haver estudiat arquitectura, fet de paleta, de fuster, electricista o lampista... per ser poc habitual, alguns ho troben meritori, però abans, sempre el comú de la gent s’havien fet la casa, només cal paciència i voler. Una cosa, si la tens clara la fas, la vida mateixa et va ensenyant, aprens sobre la marxa. També he de dir, i espero no convocar un “bulldozer”, que ho vaig fer sense permís, i tampoc per treballar les pedres, ho confesso amb la finalitat de fer reflexionar a propòsit dels recursos, idees i creativitat que es perden, per un excés de burocràcia i voluntat de fiscalització i control. En aquest sentit Catalunya hauria d’aprendre dels USA i altres països més flexibles.


On es troba ubicada? Quins serveis té? (televisió, internet, telèfon...)

Com deia, forma part del conjunt escultòric, és la cabana-taller de l’artista. Durant molts anys no vaig tenir telèfon, ni cap mena d’electrodomèstic... No per cap prejudici, simplement per pobresa. 


Televisió?, Reconec que és una finestra oberta al món, però va plena de brossa. Considero que és una mena de droga molt perillosa, que te molts milions addictes, i que, al igual que l’esport i la religió organitzada, és l’opi del poble, és a dir, el manté entretingut, endormiscat. Potser sí que l’esport és un succedani de la guerra i que la religió ens consola, però personalment penso que és millor anar al fons de les coses i no acontentar-se amb subterfugis i façanes adulterades... Convé sobretot no perdre el temps en banalitats. La vida és curta, no sabem si demà encara hi serem. Simplement existir és un miracle i cada instant un tresor, del que generalment no en som conscients, hipnotitzats com estem per mil miratges. No tinc doncs tv, de fet poca electricitat i l'ordinador se la menja quasi tota. On estavem?... Ah sí, doncs gairebé tampoc tinc internet, just per enviar correus, que escric en word... copio i envio tot seguit, d'allargar-me s'em acaben les dades i toca pagar més. Cosa que no em puc permetre.


  Ets una persona molt coherent amb les teves idees. Tant el teu modus vivendi com la teva obra van molt lligats a una filosofia de vida. Ens l’expliques?


Això de coherent..., cadascú fa el que pot, però sí, en la mesura del possible ho intento. Les teories, sinó van acompanyades de la practica resulten nefastes. Són molts que, des de les seves trones, prediquen unes coses però en fan unes altres. No deixa de sorprendre que, estan a la vista com està la contradicció, la majoria no sembla que se’n adonin i segueixin rendint culte a ídols, doctrines i sistemes caducats. Afortunadament, la crisi està posant moltes coses en qüestió..., i d’aquí n’hauria de sorgir una nova manera de fer, més lúcida, humana, ecològica..., més coherent amb la realitat global.


La “meva”filosofia? De fet ja l’estic explicant. Mentre em trobava físicament disminuït vaig escriure un llibre, (publicat per l’Editorial Setzevents) En ell, al llarg de 540 pàgines, de les que aproximadament la meitat són fotos, intento aprofundir i, més que teoritzar, generar experiències, no sé si ho aconsegueixo..., ja que, com vaig relatant, sóc aprenent de tot i també d’escriptor.


Penso que tots aquests sistemes obsolets de que parlava abans, i que a força de por es mantenen vigents, són un pes que ens impedeix realitzar-nos com a éssers humans. Tanmateix, els veritables “enemics” no són determinat partit, ni aquesta o aquella multinacional, religió o estat, el que ens barra el camí és la inconsciència i la ignorància, la dels uns i la dels altres... per això és tant important l’educació dels infants, cosa a la que, per cert, la tv. no hi ajuda gens. 


  Les revolucions que han sorgit al llarg de la història han acabat més o menys fracassant, -tot i que l’essència segueix viva-, perquè ha fallat l’element humà, perquè estem encara anestesiats pels vells paradigmes. Cal veure que som procés vers una Humanitat més evolucionada i que ara estem en un punt crucial: cada dia més veus ho estan dient... Explicar “la meva filosofia” deies?..., la resumiria amb aquesta frase: estima i fes el que vulguis.


En l’actual context de  crisi, cap a on creus que evolucionarem?

Cada dia és més de coneixement comú, que tota crisi, tant a nivell personal com col·lectiu, és molt positiva, perquè qüestiona el què es venia fent i obre per tant la porta al canvi. Recordo de infant que els grans parlaven de hipotecar-se com una cosa terrible..., i de sobte, fins fa quatre dies, et venien que era cosa bona i, oblidant tot criteri, temptats pel desig de posseir i l’ànsia de figurar, molts s’hi apuntaven. El resultat aquí el tenim, realment no calia ser gaire clarivident per veure’l. El sorprenent és que durés tant. Veig però que molts hi volen tornar i si ho fan tornarà a fracassar, perquè, en un entorn limitat, el creixement indefinit és impossible, no salta a la vista?


Si no ens posem a reflexionar seriosament, sinó transcendim, a mida del possible i cadascú a la seva manera, la inconsciència, la ignorància i la por, sinó comprenem que el planeta és una sola cosa i que tot depèn de tot, ens podem veure abocats a un feixisme espantós, això sí, disfressat de democràcia. Confio en que serem prou savis... Amb el meu art i amb la paraula, animo a tothom a sortir del somni col·lectiu i començar a pensar per si mateix, a unificar cor i ment, intel·ligència i sentiment. Com deia, estimar és premissa bàsica, començant per un  mateix, i als altres i a les coses.

 

Ens convé cultivar una ecologia integral que contempli i unifiqui  l’aspecte físic de tot i també l’espiritual.  Sé que aquesta paraula està fortament contaminada, provaré doncs d’explicar-la: molts savis ho afirmen: el segle vint-i-un, serà espiritual o no serà. Una espiritualitat que transcendeix sectes i religions encarcarades, lliure, valenta i solidària, pacífica, ecològica, creativa, alegre... Fonament de una arrelada Ètica Humanista, que portà a la Declaració Universal de Drets Humans: gran instrument per  generar un món millor. El primer article de la qual, inspirador de tots els altres diu així: 
“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat” ..., i jo afegeixo: amb bon amor i bon humor això és possible.


Quins valors creus que hem perdut com a societat?

Diria que no n’hem perdut cap, que tots continuen vius, latents sota una capa de convencions i superficialitats, que ens amarguen i consumeixen inútilment la vida. Lo millor de cadascú està esperant, desitjant ardentment a sortir a la llum. Perquè en el fons, tots sabem que en aquests valors resideix molta pau, alegria de viure i felicitat que, ja està vist, aquesta pretensiosa civilització materialista no garanteix en absolut.

 
Estic convençut que, de la mateixa manera que en pocs anys la gent han aprés a reciclar, i en qüestió de dies a sortir a fumar al carrer, es podria en poc temps generar canvis dràstics, que ens obririen les portes de una Nova Era. Això, al punt on s’ha arribat, no és idealisme, ni un luxe, sinó una necessitat. Altrament pinten bastos.


Cadascú ha de veure que, si vol un món millor del que és, ha de començar per cultivar i expressar el millor de si mateix en la vida quotidiana. Els beneficis d’una tal actitud, no es recullen un demà que no arriba mai, sinó immediatament, en la relació amb un mateix, amb els altres, amb les coses, amb la vida.


Tens alguna afició? A què dediques el teu temps lliure? 

Temps lliure? que és això?..., la contraposició al temps esclau?..., potser la vàlvula d’escapament per no rebentar?...Tot el temps hauria de ser lliure i cadascú ocupar-lo en feines en les que es sentís realitzat i que fossin realment útils a la col·lectivitat..., i no solsament un mitjà per aconseguir el tant idolatrat diner: aquest déu al qual tots estem obligats a rendir culte. Que ens promet llibertat i felicitat, però que ens fa dependents i neuròtics, plens d’estrès, por, ansietat..., i que genera a nivell mundial especulació salvatge, misèria, esclavatge, guerres terribles, indicible violència i sofriment.


I després d’aquest projecte, què tens en ment?

El projecte iniciat a Rocaviva no me l’acabaré per anys que visqui. De fet, estic a la recerca d’ajudants i col·laboradors per poder continuar la feina. El resultat seria quelcom fantàstic, sens dubte únic. Falta ara que les autoritats tinguin la suficient perspectiva per adonar-se’n i ajudar el suficient. Catalunya és un petit país valent que, malgrat els obstacles sempre ha destacat, entre altres coses per la cultura i l’art. Al meu entendre, aquests són recursos molt importants de que disposem per poder continuar sent nosaltres mateixos i tenir una presència al món. Aquest convenciment ha estat un dels motors que ha guiat i guia la gènesi de Rocaviva, que ara es posa al servei de la Humanitat en general i d’aquest nostre país en particular.

Ara més que mai, convé transcendir inèrcies i divergències destructives, ajuntar energies, créixer plegats. És vital obrir la ment, cultivar la creativitat, realitzar projectes innovadors.

Voldria acabar enviant un missatge: si algú es vol fer amiga-amic de Rocaviva... les portes estan obertes. El nostre és un projecte en marxa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada